Tot i que l’exèrcit i les guerres es relacionen amb violència i sempre s’ha pensat que fora millor evitar-la, certament és un fet que s’ha succeït al llarg de tota la nostra història.

La formació de l’exèrcit romà

L’exèrcit romà en els seus origens ja era molt definit i estructurat. Així doncs, durant la monarquia (753 aC – 510 aC) ja es constituia per mitjà del reclutament a partir de la divisió del poble romà en 30 curies i 3 tribus. Cadascuna d’aquestes curia aportava 100 soldats d’infanteria (centuria), fins un total de 3000 pedites i 10 de cavallería (decuria) fins un màxim de 300 equites.

L’armament, llavors, l’aportava el soldat mateix i era proporcional al seu nivell adquisitiu. De la mateixa manera, aquest exèrcit no era en aquells temps permanent, car els soldats eren llicenciats i tornaven a les seves tasques quotidianes acabades les guerres, que generalment les començaven a la primavera i la tardor.

Fou el rei Servius Tulius (578-535 aC) qui reorganizà l’exèrcit en referència a la riquesa dels seus soldats, generant càrrecs militars, i qui va dividir la ciutat de Roma en quatre tribus, per facilitar-ne el reclutament, i en dos grups d’homes:  iuniores (de 15 a 45 anys) que formarien el servei actiu de l’exèrcit i seniores (de  45 a 60 anys) que donarien lloc a l’exèrcit de reserva.

Amb tot, la Legio  fou la unitat tàctica militar que quedà dividida en 60 centúries i dins d’ella s’hi diferenciaven: la infantería pesada, la lleugera i la cavallería. L’exèrcit armat quedà, doncs, format de 4200 soldats d’infanteria, car va afegir als 3000 pedites de l’època anterior 1200 soldats armats amb  pals o petites llances i fones, els velites, i va continuar mantenint els 300 equites.

Així mateix s’hi van afegir 2 centúries d’obrers (fabri) que tenien la finalitat de transportar les màquines de guerra i, finalment, 3 centúries de corneters i trompeters (cornicines, tubicines).

L’exèrcit republicà (509 aC – 27 aC).

Arribada ja la república   es va implantar una nova unitat tàctica dins la pròpia Legio: el manípulo, que era simplement l’agrupació de les 60 centúries en grups de dos.

Cada manípulo es col·locava en tres línies de formació. A la primera trobavem els hastati (un total de 1200 per tota la legio), els més joves; a la segona els principes (un total de 1200 també), soldats de més experiència; i, a la tercera els triarii (un total de 600 per tota la legio), els de més edat.

Després, fora de les files, hi havia els velites.

Les dues primeres línies eren armades amb el pilum, una llarga llança tipus javalina; i els triarii amb l’hasta, una llança gran per l’atac cos a cos. Així mateix totes tres línies  dúien un gladius, espasa curta de doble fil i punta, escut i casc. Els velites, com sempre, anaven armats amb pals o petites llances i fones.

Recordem, que junt a aquesta formació hi continuaven havent els 300 equites i, a més cal afegir-hi, ara:

1)  Els socii, tropes proporcionades pels pobles itàlics aliats o sotmesos amb una infanteria que en nombre s’iguala a la legio pero que no s’encuadra en aquesta sino en alae, agrupant-se en cohortes.

2)     Els auxilia, constituïts per tropes no itàliques que recolcen la legio. De fet, la més coneguda de totes era la que constituïa la cavalleria númida, junt amb els foners baleàrics. Aquestes tropes mantenien l’estructura pròpia de llur país i eren agrupats en cohorts. Obviament eren majorment tropes mercenàries i, com a tals, en certes ocasions recolzaven a l’enemic, com va succeïr, per exemple, en la segona guerra púnica.

La cavalleria númida

Centrant-nos ara breument en el poble que us hem presentat al llarg d’aquests mesos, segons les fonts antigues, el númida era un poble conegut pel fet que es dèia què les seves gents vivien literalment a cavall i eren famosos, així mateix, per llur habilitat de cavalcar sense regnes ni “bocado”, guiant els seus animals amb l’ús d’una vareta, una corda al voltant del coll i el moviment vasculant del pes del seu cos. Amb tot constituien un exemple clàssic de cavalleria lleugera, amb un gran talent per les emboscades i persecucions. Així mateix però, sabem pels clàssics també que no eren gaire bons en els combats frontals, car el seu únic equipament en quant a armament era la jabalina, els ganivets i escuts lleugers, i sense armadures.

Com a dada curiosa us fem saber que es té coneixença també a través de les fonts que muntaven una raça de cavall petit anomenada númida o líbia ja en aquells temps, caracteritzada pel tamany petit, però sobretot per la seva resistència, velocitat i submissió. De fet era com un poni.