Diari de recerca

5: Els trams anteriors (I)

04 maig 2011 | Diari de recerca

Altres membres de l’equip que també han treballat a bord del Tara, però en trams anteriors, ens expliquen com van ser les seves experiències.
Començaran la Sílvia Acinas, que va participar en dos trams, entre Barcelona i Niça, i entre Mayotte i Ciutat del Cap, i lIsabel Ferrera que ho va fer pel Mar Roig.

TRAM BARCELONA-NIÇA i MAYOTTE-CIUTAT DEL CAP

La meva primera experiència a bord del TARA tan sols va durar quatre dies, l’octubre del 2009. Vam navegar des de Barcelona fins a Niça després de la presentació oficial de TARA al nostre institut d’investigació (ICM-CSIC) a Barcelona. Com a coordinadora del bloc de bacteris dins de TARA Oceans em motivava molt participar activament en l’expedició, però volia estar segura que portaria bé el tema dels marejos i el de la convivència en un veler de 35 metres amb altres 11 o 13 persones.
Els marejos no van ser tan problemàtics i l’experiència amb la gent a bord va ser molt agradable. Això si, només arribar a Niça, vaig voler gaudir com mai d’una habitació d’hotel amb bany privat. Ja a Niça vaig decidir que a l’any següent m’embarcaria en un trajecte complet d’un mes. I així va ser, el juny de 2010 vaig navegar des de Mayotte fins a Cape Town.
Sincerament, vaig haver de mirar al mapa on estava Mayotte. L’illa de Mayotte és l’única illa de l’arxipèlag de les Comores que encara pertany a França, així que almenys volar cap allí va ser senzill a nivell de tràmits burocràtics, ja que era com si volessis a França.  Mayotte és una illa molt peculiar, una de les coses més cridaneres és veure les dones casades amb el rostre pintat amb una barreja anomenada “m’sindzano”, feta de fusta de sàndal ratllada amb coral, que les adorna i les protegeix del sol.
Ja una vegada a bord de TARA i superada la timidesa dels primers dies, et centres en el treball 24 hores al dia. T’adones que no tens més preocupació que mostrejar i fer bé la teva feina, desconnectes de tota la resta… quina gran diferència amb la vida real!
No hi ha Internet al TARA i al principi reconec que vaig estar un parell de dies amb ansietat pensant en la quantitat de feina que hauria de fer a la tornada i els centenars d’e-mails que hauria de respondre. Però els dies van passar tranquil·lament i a poc a poc una pau immensa es va instal·lar en el meu interior.
Si hagués de ressaltar una imatge única seria la de les nits mirant la volta celeste: mai havia vist el cel tan estelat sense contaminació lumínica i on amb prou feines pots destriar on acaba el cel i on comença el mar. En aquesta foscor era on realment l’estrès i altres preocupacions  desapareixien com els estels fugaços. Sí, em sentia bé, la mar de bé. Al cap de pocs dies d’estar a bord es crea normalment una relació molt especial entre els companys malgrat la barrera de l’idioma. Dins de TARA som un màxim de 15 persones, i només 5 o 6 som científics, així que et trobes amb històries vitals d’allò més curioses: és com viure a la casa del ‘Gran Hermano’ però en un veler (i en harmonia!).
El trajecte des de Mayotte fins a Cape Town va ser particularment dur: el nostre cap científic (Gaby Gorksy), és “canyero” per naturalesa i s’havia proposat descriure exhaustivament els majors remolins (“eddies” en anglès) del Sud de l’Oceà Índic, poc descrits a nivell oceanogràfic i gens estudiats a nivell biològic.
Creuant el canal de Moçambic ocorre un fenomen molt interessant: el corrent de Agulhas forma aquests curiosos remolins  que controlen els nutrients en aquesta zona provocant grans migracions de peixos i depredadors. Arribant a Ciutat del Cap es genera una barreja espectacular ‘d’eddies’ i corrents polars que arriben de l’atlàntic i que condicionen la biodiversitat marina existent a la zona.
Antigament, al Cap de Bona Esperança (prop de Cape Town) se l’anomenava el Cap de les Tempestes, ja us imagineu perquè, no?  Però aquesta és una altra història…
Silvia Alcinas 

NAVEGANT PEL MAR ROIG A BORD DEL TARA

Després dels primers tres mesos de navegació pel Mediterrani durant els quals es va posar tot a punt, tocava començar l’expedició ‘de veritat’, i el primer tram era el Mar Roig. És aquí a on em va tocar embarcar. Després d’alguns problemes per aconseguir els visats per l’Aràbia Saudita i la República de Djibouti, incloent-hi la pèrdua del meu passaport en alguna ambaixada, vaig volar a Sharm-el-Sheik. Aquesta ciutat egípcia situada a la península del Sinaí és un centre turístic per als amants del busseig. Malauradament, però, vàrem arribar amb el temps just i com sempre hi havia moltes coses a preparar a bord abans de començar la campanya així que no va haver-hi temps per remullar-se a les salades aigües d’aquest mar de blau intens, potser fins i tot més intens que el Mediterrani.
La primera sorpresa va ser adonar-me que la vida al vaixell és molt diferent del que una està acostumada. Totes les meves experiències prèvies havien sigut en grans vaixells oceanogràfics, tots ells amb àmplies cabines, laboratoris espaiosos i una gran tripulació que s’encarrega que els científics només ens hàgem de preocupar de prendre mostres i fer els nostres experiments. Al Tara la vida és molt diferent. És un vaixell petit i els espais són molt limitats. La mateixa sala és alhora biblioteca, sala de reunions i menjador. A més de les nostres tasques particulars, els científics hem de contribuir al funcionament del vaixell, i això vol dir tant ajudar a hissar les veles quan toca com ajudar a cuinar, parar taula, fregar els plats o els banys. Per contra, la tripulació també ajuda amb els mostrejos. Així doncs, tots hem de ser com una gran família en el que no hi ha diferències entre nosaltres, independentment del teu càrrec al veler.
Després d’una setmana navegant sense incidències, el primer port en el qual ens vam aturar va ser Jiddah, a l’Aràbia Saudita. I aquest no és un país qualsevol. Probablement, és un dels països que aplica les lleis islàmiques més estrictes, si no el que més. L’islam prohibeix el consum de porc i d’alcohol i aquesta llei s’aplica estrictament a tot el país. Així doncs, per donar-nos permís per baixar del vaixell les autoritats de duanes varen buscar i rebuscar per tot el vaixell fins que varen requisar tots els productes derivats de la carn de porc i l’alcohol. A més, les tres dones que estàvem a bord vàrem haver d’esperar que ens aconseguissin l’abaya (capa llarga i negra) i el niqab (vel), obligatòries per poder sortir al carrer. Un cop solucionats tots els tràmits, vàrem poder passejar per una ciutat, que és el port d’entrada dels peregrins que van a la Meca.
Un parell de dies més tard del previst per culpa d’una tempesta de sorra del desert que reduïa la visibilitat necessària per a obtenir permís per deixar port, vàrem sortir cap al nostre proper destí, Djibouti. Aquest petit país africà està situat prop l’estret de Bab el-Mandeb que separa la punta sud-occidental de la península aràbiga de la costa Africana. Aquest és el punt on el Mar Roig i l’Oceà Índic entren en contacte pel Golf d’Aden. També és una regió molt propera a Somàlia i sotmesa als atacs dels pirates. Aquest fet va condicionar la nostra expedició, ja que a la part més sud del Mar Roig no vàrem poder mostrejar per raons de seguretat. I és que completar una estació de mostreig suposa aturar el veler furant unes 12 hores al mateix punt, i això era un risc massa alt. A més, els científics vàrem haver d’ajudar als torns nocturns de vigilància per estar alerta de possibles atacs pirates. Per sort no vam patir cap ensurt i vàrem arribar a Djibuti sans i estalvis, tots i que amb alguna mostra menys de les que ens hagués agradat!

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.