I pel fet que Darwin es va inspirar en els seus pinsans per escriure part de les seves teories. Però també és famosa perquè és una de les regions del món que més pateix els efectes d’El Niño.

Sembla que estem parlant de pistolers de l’Oest americà, amb això d’El Niño… però no. Parlem d’un fenomen climàtic, de molta rellevància sobre la dinàmica oceànica i que afecta també les comunitats terrestres. A més, en ser un fenomen climàtic inclou efectes a l’atmosfera a més d’efectes a l’oceà. I és més o menys cíclic (o irregularment cíclic).

L’origen d’El Niño

El nom El Niño s’atribueix a pescadors de la costa del Nord del Perú que observaven un fenomen estrany: les aigües normalment fredes i plenes de peixos del corrent de Humboldt (l’aigua que es mou de sud a nord des de l’Antàrtida i resseguint Amèrica del Sud) alguns anys eren càlides i no duien peixos. Com que això els passava pels volts de Nadal, ho van anomenar com a fenomen (o corrent) d‘El Niño… perquè arribava com el Nen Jesús, per Nadal. Poc que sabien que anomenant-lo així complicarien la vida tant i tant als anglòfons que no saben com escriure-ho i pronunciar-lo i l’anomenen ENSO (El Niño Southern Oscillation).

El Niño és un fenomen complex i difícilment el podem explicar aquí. Per entendre’ns és el mateix fenomen que fa que, a vegades, a l’hivern de casa nostra enlloc d’haver-hi setmanes i setmanes d’anticicló (que ens permet esquiar mentre ens toca el sol, i que al mar es coneix com “les minves” d’hivern, perquè l’aigua “està baixa”), hi ha temporades on passem una tempesta cada 3 dies, i ens plou molt, neva bastant i fa fred… mentre que als països Nòrdics no els neva, ni els fa fred i a vegades a Estocolm fa més bo que a Barcelona.

Però l’oceanografia d’El Niño és més fàcil d’explicar. Per una sèrie de coincidencies atmosfèriques, els vents que bufen de terra cap al mar a Amèrica del Sud són més fluixos del normal. En ser més fluixos, no tenen prou força per moure l’aigua calenta cap al centre de l’oceà Pacífic, i en no moure l’aigua calenta, no permeten que pugi aigua freda del fons, aigua antàrtica carregada de nutrients que és la que fa que creixi tant el fitoplàncton i creixin els peixos. Així que quan hi ha El Niño tenim aigua calenta i els pescadors no poden sortir a pescar…

La vegetació de les Galápagos no rep massa pluja. Normalment només la humitat dels núvols. Però quan hi ha El Niño, els núvols que es formen al centre del Pacífic quan coincideixen les aigües fredes i l’atmosfera calenta, es desplacen més cap a la costa i porten gran quantitat de pluges tropicals a la illa! I pensareu, “això és bo!”. Però, no. No ho és. Perquè amb el Niño tenim aigües sense peixos, i els animals que en depenen (tortugues, mascarells, pingüins, i les iguanes famoses que s’alimenten del mar) pateixen, moren, o emigren si poden.

El Niño pot arribar a ser devastador per algunes zones d’Amèrica del Sud i d’altres parts del món

Però, a més, de tant en tant es dóna el fenomen invers… els vents bufen més del compte, l’aigua és més freda del compte i a les Galàpagos deixa de ploure. Aquest fenomen s’anomena La Niña, per contraposar-lo amb el Niño.

Niño i Niña es donen de forma cíclica, més o menys cada 3-5 anys però és difícil de predir. I ara, estem de Niño?, de Niña? O res de tot això?  Podeu mirar-ho aquí:
En blau, La Niña, en vermell, El Niño. Ja veieu que ara estem acabant un període de La Niña bastant important… de fet, ahir mateix al Telenotícies ens explicaven les greus inundacions de Colòmbia, degudes a l’efecte de La Niña sobre el país (podeu consultar la notícia aquí).

Pep Gasol