Post de projecte

15. Canvis i més canvis

03 juny 2008 | Post de projecte

En un cim de 4.000 metres de l’Antàrtida, en William Hammer va trobar un esquelet complet de dinosaure. És una prova més que la Terra mai no ha deixat de canviar.

El nostre Planeta no ha deixat de canviar mai. Perquè us convenceu, no puc pensar en un exemple millor que el que va trobar William R. Hammer a les Muntanyes Transantàrtiques durant l’estiu austral de 1990. Encara que tot el continent antàrtic és colgat de gel, els cims de les muntanyes més altes sobresurten del casquet polar formant “illes sense gel” que reben el nom de nunataks. En Hammer estava excavant en un d’aquests nunataks al Pic Kirkpatrick, a 4000 metres sobre el nivell del mar i només a 640 km del Pol Sud. Com podeu imaginar aquest lloc és un dels més freds i inhòspits del planeta. Doncs bé, en Hammer va trobar un esquelet força complet de Cryolophosaurus, un dinosaure carnívor del Juràssic inferior

Dinosaures a l’Antàrtida? Com és possible?

La resposta són els canvis constants en el nostre Planeta. D’una banda, la superfície de la Terra és formada per plaques que es mouen i transporten els continents d’un lloc a l’altre. Així, a l’època dels dinosaures, l’Antàrtida era uns 1000 km més al nord. Però, a més, les petites variacions en l’òrbita de la Terra i el procés lent d’envelliment del Sol, fan que les temperatures canviïn al llarg del temps. Per exemple, sembla que els casquets polars de l’Àrtic i de l’Antàrtida no es van començar a formar fins fa 3 i 30 milions d’anys respectivament. Al llarg del temps, doncs, la Terra ha tingut dos casquets polars, un o cap. I si és així, quina importància té que el casquet polar Àrtic s’estigui fonent? Total, això ja havia passat abans, oi?

L’escalfament del planeta va molt de pressa

Efectivament, al Planeta tant li fa que els pols siguin congelats o no. De fet, a la vida també li importa ben poc. Les espècies apareixen i s’extingeixen a mesura que canvien les condicions. Però des que va aparèixer, la vida sempre s’ha obert camí. Fins i tot en el pitjor dels casos, els microorganismes continuarien vius… Però és clar, el petit problema som els éssers humans. Degut a les nostres activitats, l’escalfament actual s’està produint entre 10 i 100 vegades més ràpidament que quan es va passar de l’última època glacial a l’actual època interglacial.  Les conseqüències per a les persones que viuen a l’Àrtic seran dramàtiques i per als que vivim a la resta del món seran molt pertorbadores.

D’aquestes conseqüències en parlarem en propers missatges.

Carles Pedrós Alió

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.