Post de projecte

5. Caminant sobre glaçons

05 maig 2008 | Post de projecte

Ja us heu abrigat prou? Porteu les botes de gel, la parca, el passamuntanyes, la gorra, el tapa-boques, els dos parells de guants, les ulleres d’esquí?

Doncs apa, acompanyeu-me  des de la coberta principal de l’Amundsen escales avall, cap a la  banquisa. La primera passa sobre el gel sempre em recorda aquell  moment emocionant el 1969, quan Neil Armstrong va dir allò de “aquest  és un petit pas per a un home, però un gran pas per a la humanitat”, mentre feia un petit saltet per trepitjar la Lluna per primer cop a la  història.

Les nostres passes per sobre del gel no són cap gran pas per a la  humanitat, però certament són unes passes importants, que  contribueixen a perfeccionar el que sabem de l’Àrtic recollint noves  dades, generant hipòtesis, desenvolupant models que ajudin a entendre  millor el món i a fer prediccions més precises sobre el que tal vegada  passarà en un futur proper. El nostre grup està format per quatre  estudiants de doctorat: en Benoit, de Quebec, la Monika, polonesa,  l’Amanda, de Manitoba, i en Gary, de la Gran Bretanya, la Joanne, una  tècnica canadenca i jo. Agafem una motoneu i un komatik amb els  aparells per mostrejar i anem a uns tres-cents metres del vaixell.

Contaminants al congelador de la Terra

La Monika i l’Amanda volen recollir mostres de l’aigua que hi ha sota  el gel per mesurar els contaminants. És una paradoxa, però en un dels  llocs més remots de la Terra és on es concentren una bona quantitat  d’agents contaminants: policlorurs de bifenil (PCBs), ciclohexà hexaclor (HCH), mercuri i d’altres metalls pesants o dioxà.  Aquesta llarga llista de productes sobre els quals fonamentem la nostra  societat del benestar troben la manera d’arribar als pols de la  Terra, principalment suspesos en l’aire, però també adherits a partícules que floten dins l’aigua, enganxats a les plomes dels ocells  migratoris, concentrats als fetges de peixos, foques i balenes… Tot  corrent cap a l’Àrtic, per acumular-se a la llet de les dones Inuit i  a les vísceres dels óssos polars. Tan blanc i pur que sembla tot!

Però ja hem arribat a lloc i en Benoit ja ha tret el perforador a  Diesel i està empenyent la broca cap avall fent un forat al gel. En  pocs minuts tenim fet el forat i podem baixar una mànega amb una bomba  per xuclar aigua de la fondària que vulguem. Jo en recullo de 5  metres. Calculo que aquesta fondària és prou propera a la superfície i  prou llunyana del gel per a no estar influenciada pel “bosc  tropical” que penja del gel. Perquè el que estudiaré seran els  microorganismes de l’aigua. Però en Benoit vol agafar justament  l’aigua que és a tocar del gel i la part inferior del gel mateix.  Aquesta interfase delicada és un dels ecosistemes més singulars i  fascinadors del món, com us explicaré demà. Però ara deixeu-me que  gaudeixi de la vista. Està emboirat. És a dir, tot és absolutament  blanc, el cel i el gel. Bé, no del tot. Cap a l’oest, la volta de  núvols és més fosca. Això és el “cel d’aigua” i indica que a sota  d’aquests núvols el mar no és congelat, per això els núvols són més  foscos, perquè no reben la reflexió enlluernadora de la neu. És un  paisatge insòlit i seré. M’agrada ser aquí. Confio que a vosaltres  també us agradi.

Carles Pedrós Alió

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.