Post de projecte

8. Canvi de plans

13 maig 2008 | Post de projecte

Vaig en l’helicòpter de l’Amundsen a 1200 metres per sobre de la banquisa. Com us deia al començament d’aquest diari, aquesta campanya és una expedició i no una aventura. Però a vegades, la vida irromp de forma aclaparadora i converteix els plans més ben pensats en un caos. En Roald Amundsen deia que ell era un explorador, no un aventurer, i que l’aventura només es produïa quan hi havia una fallada en els seus plans.

El capità i el pilot van al davant xerrant en francès. El capità té dos objectius en aquest vol. En primer lloc, està fent un reconeixement de la banquisa. Fa una setmana que tenim vents de llevant, a estones violents i a estones més calmats, però tan persistents que hem derivat moltes milles cap a ponent. El capità vol saber si hi ha cap canal d’aigua oberta pel qual puguem tornar cap a l’est, cap a la nostra zona de mostreig. I aquest vol li serveix per veure les possibilitats com si es tractés d’un mapa. I, en segon lloc, ha de recollir a un cuiner a Sachs Harbor. Un dels tres cuiners de l’Amundsen es va lesionar i ara, des de Quebec, ens envien un substitut. Aquest home ha vist alterada la seva rutina per una relliscada del cuiner titular en unes escales del vaixell. Ha tingut de fer les maletes a correcuita, volar de Quebec a Inuvik i d’Inuvik a Sachs Harbor on el recollirem per portar-lo al vaixell.

Tornada a Barcelona

Jo també he vist alterada la meva rutina. Per un problema familiar haig de tornar a Barcelona abans d’hora. L’helicòpter em deixarà a Sachs Harbor. Allà una Twin Otter em portarà a Inuvik i després de quatre dies de vols i aeroports faré cap a casa. També he hagut de fer les maletes a correcuita per poder aprofitar aquest vol de l’helicòpter. Si no hauria hagut d’esperar una o dues setmanes per tenir una altra oportunitat. Els companys hauran de continuar els meus experiments i aquest diari de recerca s’haurà d’escriure a partir d’ara des de Barcelona.

Penso en John Franklin. Durant la seva segona campanya a l’àrtic canadenc, la seva dona, Eleanor Porden, va morir de tuberculosi. Quan va marxar d’Anglaterra, ell ja sabia que l’Eleonor no viuria gaire temps més. Però al segle XIX no tenia cap opció ni de saber com estava durant el viatge, ni de tornar a casa fins a l’acabament de l’expedició dos anys després. Mil metres a sota, el mosaic blanc-i-blau continua el seu joc perpetu de fusió i congelació, obertura de canals i compressió de fronts, de moviments seguint el vent, les marees i els corrents marins, una estació darrera l’altre, tancant cicles de forma serena i eterna. Potser aquest paisatge va ser el millor consol per a Franklin.

Carles Pedrós Alió

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.