Diari de recerca

12: Els mosquits del Pirineu

02 juliol 2012 | Diari de recerca

Una vintena d’espècies de mosquit ocupen els ecosistemes pirinencs d’alta i de mitja muntanya.  Algunes espècies no tenen una especial predilecció pels humans, però també n’hi ha que tenen un comportament picador molt agressiu pel que fa a l’home.
La majoria de nosaltres potser associa els mosquits amb els aiguamolls o la platja abans que amb un paisatge pirinenc. Així i tot, de ben segur que algú que estigui llegint ara aquest article ha hagut de fugir cames ajudeu-me d’un bucòlic paisatge d’alta muntanya sense entendre ben bé que passava però cosit a picades per tot arreu. I és que, efectivament al Pirineu també hi ha mosquits!
Malgrat que el mot mosquit és utilitzat per parlar de quasi qualsevol petit insecte volador, en realitat els veritables mosquits són un grup d’insectes força reduït i que abasta únicament tots aquells dípters que pertanyen a la família dels culícids amb més de 3.000 espècies presents a tot el planeta tret dels mars i les zones circumpolars.
Al Pirineu hi viuen uns 5 gèneres i poc més d’una vintena d’espècies, però cal tenir en compte que s’ha estudiat ben poc aquest grup a la nostra banda dels Pirineus i que per dir alguna cosa, tan sols hi ha un article publicat que descriu breument els mosquits de l’únic país que és plenament pirinenc, Andorra.
Els culícids que es poden trobar als Pirineus estan conformats per espècies que apareixen en alçada o estan lligades a hàbitats particulars del Pirineu de l’alta i mitja muntanya, sobretot els ecosistemes entollats a partir de la fosa de la neu. I també per espècies que es troben en altres territoris propers i que són de caire cosmopolita.
En el primer bloc d’hàbitats en els quals l’aigua fa aparició en forma d’àrees entollades es troben les diferents molleres o aiguamolls alpins: bàsicament les Molleres de Carex i el Bosc torbós de pi negre. En aquests espais es poden desenvolupar espècies en les quals les larves apareixen en fondre’s la neu i que tenen només una o dues generacions a l’any. Hi trobem aquí a Ochlerotatus punctor i Ochlerotatus pullatus, espècies que a la resta d’Europa es localitzen també en aquest tipus d’hàbitats.
Hi trobem també les petites làmines d’aigua separades de les masses principals de llacs d’alta i mitja muntanya així com vores de rius i llacs on es poden trobar des de diverses espècies d’Anopheles d’aigües molt pures com per exemple Anopheles petragnani fins a d’altres com Culex hortensis.
Les espècies més cosmopolites es localitzen en punts d’aigua permanent de petites dimensions i creats per la mà de l’home. Ens referim a fonts, abeuradors, piscines en desús, bidons i recipients diversos, focus de cria tots ells amb un diferent grau de contaminació per matèria orgànica. En aquests peculiars hàbitats s’hi troben espècies tan comunes com Culex pipiens, Culex hortensis i Culiseta longiareolata. També hi apareix Culex torrentium, espècie paleàrtica molt similar morfològicament a Culex pipiens i que explota els mateixos recursos, però que als Pirineus tan sols la trobem a certa alçada i que des de l’any 2000 és una nova espècie per a Espanya. En algun d’aquests punts d’aigua, especialment fonts no contaminades, podem trobar espècies com la ja citada Anopheles petragnani.
La majoria d’aquests culícids es desenvolupen al llarg dels mesos càlids entre la primavera i estiu produint diverses generacions mentre la temperatura ho permeti.
Finalment, assenyalarem en aquesta esquemàtica llista, alguns hàbitats tan peculiars com els forats d’arbre plens de l’aigua de pluja. En aquestes masses d’aigua es localitzen tant espècies cosmopolites com pròpies de l’hàbitat en qüestió. Es troben així Culex pipiens i Culex torrentium, però també poden aparèixer d’altres exclusives d’aquests ambients com Anopheles plumbeus i Aedes geniculatus.
Algunes d’aquestes espècies tenen un comportament picador especialment agressiu pel que fa a l’home. La majoria es troba entre els gèneres Aedes, Ochlerotatus i Anopheles. Altres, però piquen preferentment a altres animals especialment a aus, tal com es dóna en el cas de Culex pipiens i Culiseta longiareolata.
I per últim, cal recordar que ara per ara, encara no s’ha detectat el malauradament famós mosquit tigre (Aedes albopictus) en aquest meravellós espai com són els Pirineus.
Carles Aranda
Per a més informació consulteu: https://www.recercaenaccio.cat/basic/la-sorprenent-biologia-dels-mosquits/

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.