Doncs apa, acompanyeu-me des de la coberta principal de l'Amundsen escales avall, cap a la banquisa. La primera passa sobre el gel sempre em recorda aquell moment emocionant al 1969, quant Neil Armstrong va dir allò de "aquest és un petit pas per a un home, però un gran pas per a la humanitat" , mentre feia un petit saltet per trepitjar la Lluna per primer cop a la història.
Les nostres passes per sobre del gel no són cap gran pas per a la humanitat, però certament són unes passes importants, que contribueixen a perfeccionar el que sabem de l'Àrtic recollint noves dades, generant hipòtesis, desenvolupant models que ajudin a entendre millor el món i a fer prediccions més precises sobre el que tal vegada passarà en un futur proper. El nostre grup està format per quatre estudiants de doctorat: en Benoit, de Quebec, la Monika, polonesa, l'Amanda, de Manitoba, i en Gary, de la Gran Bretanya, la Joanne, una tècnica canadenca i jo. Agafem una motoneu i un komatik amb els aparells per mostrejar i anem a uns tres-cents metres del vaixell.
Contaminants al congelador de la Terra
La Monika i l¡Amanda volen recollir mostres de l'aigua que hi ha sota el gel per mesurar els contaminants. És una paradoxa, però en un dels llocs més remots de la Terra és on es concentren una bona quantitat d'agents contaminants: policlorurs de bifenil (PCBs), ciclohexà hexaclor (HCH), mercuri i d'altres metalls pesants o dioxà. Aquesta llarga llista de productes sobre els quals fonamentem la nostra societat del benestar troben la manera d'arribar als pols de la Terra, principalment suspesos en l'aire, però també adherits a partícules que floten dins l'aigua, enganxats a les plomes dels ocells migratoris, concentrats als fetges de peixos, foques i balenes… Tot corrent cap a l'Àrtic, per acumular-se a la llet de les dones Inuit i a les vísceres dels óssos polars. Tan blanc i pur que sembla tot!
Però ja hem arribat a lloc i en Benoit ja ha tret el perforador a Diesel i està empenyent la broca cap avall fent un forat al gel. En pocs minuts tenim fet el forat i podem baixar una mànega amb una bomba per xuclar aigua de la fondària que vulguem. Jo en recullo de 5 metres. Calculo que aquesta fondària és prou propera a la superfície i prou llunyana del gel com per a no estar influenciada pel "bosc tropical" que penja del gel. Perquè el que estudiaré seran els microorganismes de l'aigua. Però en Benoit vol agafar justament l'aigua que és a tocar del gel i la part inferior del gel mateix. Aquesta interfase delicada és un dels ecosistemes més singulars i fascinadors del món, com us explicaré demà. Però ara deixeu-me que gaudeixi de la vista. Està emboirat. És a dir, tot és absolutament blanc, el cel i el gel. Bé, no del tot. Cap a l'oest, la volta de núvols és més fosca. Això és el "cel d'aigua" i indica que a sota d'aquests núvols el mar no és congelat, per això els núvols són més foscos, perquè no reben la reflexió enlluernadora de la neu. És un paisatge insòlit i seré. M'agrada ser aquí. Confio que a vosaltres també us agradi.
Com que la superfície de l'oceà està completament congelada, si volem recollir mostres d'aigua s'ha de foradar el gel fins arribar a l'aigua líquida.
La manera més fàcil i ràpida de fer un forat al gel és fent servir un perforador diesel com el de la fotografia. En pocs minuts obtenim un forat d'uns pocs centímetres de diàmetre per on es pot baixar una mànega conectada a una bomba per xuclar aigua.
Els científics que estudien el zooplancton fan uns forats relativament grans al gel, ja que fanb servir unes malles grans que arriben fins a 200 metres de profunditat.
Per fer aquests forats al gel cal usar estris com ara la serra elèctrica, la serra manual i les pinces per treure els blocs de gel.
Respondre