Amb un dors de color negre – pissarra, una barba que li penja sota el bec i un pit de coloració taronja (producte dels banys en aigües ferruginoses), aquest ocell té un aspecte molt particular. Arriba a mesurar fins a 2.80 metres d’envergadura i sol pesar entre 5 i 7 kg.  Els exemplars juvenils, a diferència dels adults, són de color marró i travessen diferents mudes fins assolir el plomatge definitiu d’adult als 6 anys.

La seva alimentació està basada en els óssos, que suposen el 70 % de la seva dieta. La seva capacitat digestiva, amb potents sucs gàstrics, li permet empassar-se ossos sencers de fins i tot més de 25 cm de llarg!

A la zona Pirinenca, la dieta està basada en les restes dels ungulats salvatges (fonamentalment isards) que troba morts pels allaus, per les caceres o per altres causes. Al Prepirineu, en canvi, basa la seva alimentació amb les despulles de bestiar domèstic.

Donat que molts cops les extremitats i ossos dels quals s’alimenta són massa llargs o gruixuts per empassar-se’ls directament, els trenca per poder ingerir-los. Aquest comportament es el que dona nom a aquesta peculiar espècie.

Una espècie en recuperació

El trencalòs habitava totes les grans serralades del nostre continent. Hi ha testimonis antics de la seva presència als Alps, els Apenins i a moltes altres contrades muntanyenques. Però al llarg del segle XIX i XX, el trencalòs ha anat desapareixent de gairebé totes aquestes serralades. Fa cosa de trenta anys, els ornitòlegs van veure, alarmats, que només quedaven uns quants exemplars repartits per Còrsega, alguns punts de Grècia, l’Atlas marroquí…. i el Pirineu. De fet, la serralada pirinenca ha estat el gran refugi de l’espècie a Europa. Fins i tot en els moments de major regressió,  el Pirineu ha conservat un nombre mínim de parelles reproductores, a partir de les quals s’ha pogut iniciar l’actual expansió de l’espècie.

I és que en els darrers vint i cinc anys la situació del trencalòs ha fet un tomb espectacular.  Mentre que a principis dels anys 80 a Catalunya es coneixien en prou feines 10 parelles, l’any 2006  se’n comptaven 33. En el conjunt del Pirineu ha passat quelcom semblant, i actualment es coneixen més de 90 parelles escampades pel conjunt de la serralada.

Actualment hi ha un projecte en marxa per recuperar la població d’aquest ocell a Andalusia. I als Alps ha estat reintroduít amb èxit, i ja cria de nou en estat salvatge.   Els responsables d’aquests dos projectes ens presentarán la seva experiència en propers missatges.

Fins aviat!

L’equip científic