Ja he arribat a l’Antàrtida. Podria començar a escriure línies i línies sobre aquest continent, però això ho deixarem per més tard i ara em centraré a explicar el llarg viatge que m’ha portat fins aquí. Ara mateix soc a 12.700 km de Catalunya i a 13.300 km de Suïssa, i hi he arribat després de creuar mig món amb tres trens, quatre avions i un petit trajecte en vehicle motoritzat de neu (vegeu el mapa interactiu a sota). No és que estigui particularment orgullós d’utilitzar tants avions (és un transport molt contaminant) però per conèixer millor el continent hem de prendre mesures i fer experiments in situ que comporten un petit impacte. Per això he d’aprofitar al màxim l’estada aquí i obtenir molt bona informació perquè valgui la pena tot aquest viatge.
Per arribar a l’Antàrtida, s’ha de viatjar primer a una de les tres portes d’entrada del continent, depenent del sector de l’Antàrtida a què ens dirigim: Ushuaia (Argentina) o Punta Arenas (Xile) al sud d’Amèrica del Sud per anar a la península Antàrtica; a Hobart (Austràlia) o Christchurch (Nova Zelanda), per arribar a la zona del mar de Ross i les bases a l’est de la plataforma de gel d’Amery; i Ciutat del Cap (Àfrica del Sud), per arribar a la zona de la Terra de la reina Maud. Nosaltres ens van dirigir cap aquesta tercera porta d’entrada.
El viatge va començar el 16 de desembre a Davos, on vaig agafar 3 trens per arribar a l’aeroport de Zuric i agafar l’avió que em va portar a la Ciutat del Cap després de fer una escala a Istanbul, amb retard inclòs. En arribar a Ciutat del Cap vaig viure la primera anècdota de l’expedició. Ja a l’avió, sabia que viatjava amb alguns belgues que també es dirigien a l’estació, però, malgrat els esforços, no aconseguia reconèixer-ne cap. Un cop a l’aeroport em vaig trobar amb l’Allen, el nostre punt de contacte, i tot seguit vaig conèixer els meus companys de vol. Ens van presentar un a un i quan l’últim, un belga anomenat Alexander, va escoltar el meu nom, va dir “Sergi? Jo a tu et conec de la Juan Carlos”. I tenia raó, jo no el vaig reconèixer a l’inici però havíem coincidit a la base antàrtica espanyola Juan Carlos I durant la campanya antàrtica del 2018, on jo treballava de predictor, mentre ell hi instal·lava uns instruments. Quina casualitat! O potser no, crec que el món antàrtic és molt petit.
Ciutat del Cap
A Ciutat del Cap, vam estar-hi tres dies. Normalment s’arriba amb temps perquè els pocs avions o vaixells que es dirigeixen al continent poden avançar-se o endarrerir-se pel temps i hem d’estar preparats. També aprofitem aquests dies per fer les últimes preparacions i posar-se al dia amb els companys de campanya i l’equip logístic. El primer dia el vam dedicar a conèixer l’equip i descansar. El segon dia vam escollir la roba d’abric que l’expedició posa a la nostra disposició i a fer una reunió de treball on ens van explicar com serien els vols i els procediments per a seguir.
1 i 2 – Magatzem de roba antàrtica. 3 – Equip de roba d’abric per a l’expedició
El tercer dia el vam tenir lliure ja que el vol sortia el dia previst i el vaig dedicar a fer turisme a prop de Ciutat del Cap, en concret al Parc nacional de la Muntanya de la Taula, coneguda pels seus fenòmens meteorològics i el seu famós núvol que tots els meteoròlegs reconeixem (tot i que aquests dies no s’hi va formar).
Finalment, el dia 20 de desembre al matí ens vam dirigir al aeroport per prendre l’avió fins a l’Antàrtida. El procediment per agafar l’avió és exactament igual que per anar a qualsevol altra part del món. Primer, vam agafar la nostra targeta d’embarcament i vam passar els controls habituals, incloses les duanes per sortir del país. La única diferencia la trobem amb l’avió.
Comptador de l’aeroport per al vol a l’Antàrtida i targeta d’embarcament per a l’avió antàrtic
En comptes de pujar a un còmode avió de passatgers, entrem en un avió rus de transport Ilushin-76 amb uns pocs seients preparats per portar passatgers. L’avió és molt sorollós i es necessiten cascs o taps per aguantar les 5 hores i mitja de trajecte. Tanmateix, abans aquest avió era més incòmode. El viatge el vam compartir amb alguns turistes que anaven al continent per uns dies i l’han fet més còmode. Quan faltava una hora per aterrar ens van avisar que ens havíem de posar la roba polar, per la qual cosa tot l’aeroport es va aixecar va començar l’espectacle de veure gent canviant-se de roba a qualsevol lloc que trobés disponible. Un cop canviats van baixar la calefacció per evitar que ens agafés un xoc tèrmic en sortir a fora.
Equip de científics i tècnics amb l’avió Ilushin-76
Finalment, 4.200 km i 5 hores i 30 minuts després vam arribar a l’Antàrtida, on vam sortir a uns agradables -4 °C a una pista d’aterratge preparada a prop de la base russa Novolazalrevskaya i vaig trepitjar per primera vegada la plana i inhòspita Antàrtida oriental. Allí ens van convidar a esperar uns minuts, o hores (a l’Antàrtida mai se sap quan sortirà el següent transport) a la cantina de l’aeròdrom, on en Dima, el cuiner rus, ens va donar de menjar.
Cantina de l’aeròdrom
Molt més d’hora del que ens pensàvem, ens van avisar que havíem d’anar al nostre següent avió. Un antic però molt segur DC-3 de 1937, un avió que s’utilitzava per al transport durant la Segona Guerra Mundial.
Avió DC-3
Els únics passatgers érem els 6 membres de l’expedició que anava a la base belga Princess Elizabeth i una gran quantitat de material científic i queviures que viatjava amb nosaltres. Ens vam enlairar per fer l’últim vol del viatge, que el vaig passar mirant per la finestra la infinitat blanca del continent, però especialment les diferents formes que pren la neu. Sembla increïble que en un lloc tan pla la neu canviï tant.
Una hora i mitja més tard vam arribar finalment a la base, vam descarregar l’avió i ens vam pujar a un transport motoritzat amb el nostre equipatge, material i queviures que ens va dur, en els últims dos quilòmetres, fins a la base antàrtica Princess Elizabeth.
Últim transport motoritzat fins a la base
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola, Sergi! Ens ha paregut molt interessant tot el que ens dius i ens mostres, quin fred que fa! Ja ens has comentat que estau a -4ºC, però… quina temperatura hi ha a l’Antàrtida habitualment a l’hivern i a l’estiu?
-4 ºC aquí és calor de fet. Però és molt difícil parlar de quina és la temperatura habitual de l’Antàrtida en general. L’Antàrtida és un continent més gran que Europa, i per tant seria com preguntar quina és la temperatura habitual a Europa. Dependrà de si et trobes a Tarragona o a Reykjavík. Tanmateix us puc donar algunes referències. A la Península Antàrtica, a la base espanyola, la temperatura habitual a l’estiu està entre 0 i 5 ºC mentre que a l’hivern se situa al voltant dels -10 ºC. On estic ara la temperatura habitual a l’estiu són uns -10º C i a l’hivern són uns -40 ºC; i als llocs més freds de l’Antàrtida la temperatura a l’estiu es troba als voltants de -30 ºC i -60 o -70 ºC a l’hivern.
Bon any Sergi, com va l’adaptació al fred antàrtic? Ens ha agradat molt el post i sobretot el vídeo de l’avió. Ens agradaria saber a què et refereixes amb les diferents formes de neu, no ens ho podem imaginar, tot és molt blanc! Per cert, has vist algun pingüí o algun altre animal?
Salutacions
No m’està costant molt adaptar-me al fred antàrtic la veritat. La temperatura aquí a l’estiu no és molt diferent de la de Davos a l’hivern, per la qual cosa jugo amb avantatge. A més a més anem molt ben abrigats. Amb les formes de la neu em refereixo a tots els canvis en la rugositat que presenta. Un dia parlaré d’això ja que tinc un experiment al respecte 😊. Sobre els animals aquí, a l’interior, només hi arriben aus. N’hi han dues de fet, el petrell de les neus (Pagodroma nivea) i el paràsit austral (Stercorarius maccormicki o skua com li solem dir), que és una espècie de gavina polar.
Bon any Sergi,
Quines activitats fas durant el dia a l’Antàrtida? Pots fer esport a l’Antàrtida? Quant de temps dorms? Tens algun horari? Viatjar a l’Antàrtida deu ser molt car, quants diners cobres com a investigador? Utilitzes fusta o algun altre material a l’Antàrtida? Moltes gràcies!
Sí, aquí podem fer esport. Per fer esport a l’interior tenim un gimnàs amb diverses màquines; per fer esport a l’exterior tenim un munt de neu per fer esquí de fons i altres esports relacionats amb la neu. Jo he començat a practicar Snowkite i és molt divertit.
Per suposat tenim horaris. Treballem de 8 del matí a 7 del vespre amb una hora per dinar i amb una curta pausa al matí i a la tarda. Per tant, tinc temps per dormir les hores normals, en el meu cas entre 7 i 8 hores.
Sí, viatjar a l’Antàrtida és molt car; per sort jo no pago el viatge, el paga el projecte que finança la recerca. Jo no m’ho podria permetre.
Aquí hi ha moltes coses en fusta. Jo gairebé no n’utilitzo, però de vegades el fuster pot fer un tros ben útil per als nostres propòsits.
Hola, Sergi!
Som estudiants de primer d’ESO de l’Institut Ca n’Oriac de Sabadell.
Estem molt emocionats de participar en aquest projecte i ens agrada molt llegir el teu diari de recerca. Et voldríem preguntar algunes coses que ens ha fet pensar el teu escrit:
– Què se sent vivint a l’Antàrtida? Quines són les teves primeres impressions?
– Quina és la profunditat de neu i gel que hi ha al lloc on ets?
– Has vist fauna àrtica aquests primers dies? Quines espècies?
Tenim moltes ganes de conèixer més coses sobre la teva investigació i l’Antàrtida.
Moltes gràcies!
Hola!
És difícil descriure com se sent un… depèn força del moment. Potser el que més se sent un és petit davant la immensitat del gel infinit. I encara sort que aquí tenim algunes muntanyes que trenquen el paisatge i ens distreuen.
I parlant del gel infinit, és difícil aquí descriure exactament la profunditat de la neu ja que la neu aquí no és temporal, ja que no es desfà a l’estiu. La neu que cau sobre el terra es va modificant en el temps, compactant-se fins a transformar-se en gel. Normalment considerem neu, quan aquesta és porosa i ha caigut durant el mateix any. La neu ocupa els primers 30 cm aquí i uns pocs centímetres a l’interior. La neu compactada de més d’un any, comença a perdre l’aire i li diem neu congesta. Aquesta part pot tenir una profunditat de desenes de metres.
Finalment quan ha perdut quasi tot l’aire i només hi queden unes petites bombolletes és quan la neu caiguda la considerem ja gel, i pot tenir des de centenars de metres fins a 5 km de profunditat i milers d’anys. Per tal que us feu una idea, aquí una fotografia de la neu congesta des de dins d’una esquerda del gel.
Els pocs animals que he vist són aus, i només nidifiquen dues espècies: el petrell de les neus (Pagodroma nivea) i el paràsit austral (Stercorarius maccormicki o skua).
Hola, Sergi! Ens alegrem que hagis arribat ja la teva destinació. Tenim molta curiositat per saber com és la base, però imaginem que ens ho explicaràs en el pròxim post. Del teu relat del viatge ens ha sorprès que un cop a l’Antàrtida hagis hagut d’agafar un altre avió, els tipus d’avions i que hagis compartit vol amb turistes. Ens agradaria saber per què aquests avions que fan aquesta ruta són tan antics i com és que poden anar-hi turistes? S’allotgen també a bases?
Esperem les teves notícies i et desitgem molt bona estada!
Moltes gràcies!!!
Són molt bones preguntes. Tot i ser molt antics aquests avions són molt fiables, i el més important, es poden reparar molt fàcilment. Avui dia, la mecànica dels avions fa que sigui impossible reparar-los sense peces molt específiques i un manteniment molt intensiu en hangars especialitzats. Aquí, si un avió s’espatlla es pot reparar fàcilment amb peces més genèriques i un mecànic que normalment porten a bord. De fet això li va ocórrer a l’avió de recerca alemany, que és del mateix tipus que el que ens va portar aquí.
Les companyies logístiques (les que es dediquen a portar persones i materials a l’Antàrtida) han descobert que els turistes poden pagar molts diners per venir-hi, i treure més profit dels vols científics. A causa de la demanda cada cop més gran, han decidit començar a portar-los durant els nostres vols. Molt a prop de la base Novo, han obert una petita base específica per a turistes. Aquest turisme és de luxe, així que les bases tenen més comoditats per a ells.
Bon dia Sergi, som els i les alumnes de 3r Àrtic i 3r Antàrtic de l’escola Carme Guasch de Figueres. Ens ha agradat molt llegir-te i seguir el teu periple fins arribar a la base. Ens han encantat les imatges que hi has penjat, especialment les dels mitjans de transport sobre la neu, amb aquesta mena d’esquís a les rodes.
La roba que portes és molt gruixuda, o es necessiten moltes capes?
Ens agradarà que ens expliquis el teu dia a dia a la base; què menges, on dorms, com es cuina, com és la base, en què consisteix la teva feina exactament… i voldrem veure el resultat final de la torre!
T’està agradant l’experiència? T’ho esperaves així?
Moltes gràcies pels bons desitjos. Fa temps que es va descobrir que portar moltes capes és més efectiu que portar roba molt gruixuda. Així que quan estic a fora porto unes 4 o 5 capes, depèn del fred que faci. Però és cert que la última capa és bastant gruixuda per aïllar del fred.
De les següents preguntes, en parlaré en les properes entrades del diari, així que paciència que ben aviat tindreu respostes. 😉
Mentrestant l’experiència està sent fantàstica. Ja havia estat a l’Antàrtida, per la qual cosa una mica m’imaginava com seria, però aquí l’interior és molt diferent que a la costa.
Hola de nou Sergi! Som els infants de sisè de l’escola Cervantes. Has recorregut un continent sencer… com és de difícil arribar-hi!
Ens preguntem si hi ha personal mèdic per si hi hagués alguna urgència. Ho saps?
Com és que us deixen roba? És una roba especial o té algun tipus de material específic?
Moltes gràcies i seguim en contacte!
Hola! Bona pregunta, i la resposta és que… sí! Un dels membres de l’equip tècnic és metge i és molt important, ja que com dieu, si passa res ho hem de tractar aquí mateix. A més a més el metge ens entrena per saber actuar en cas d’emergència. Hem fet fins a dos dies de pràctiques. La roba ens la deixen perquè és molt cara i no tothom en té d’aquest tipus. Jo, personalment, en tinc la meva de pròpia ja que visc en un lloc molt fred, però moltes de les persones que es troben a la base són belgues i no tenen tot aquest equip i no l’utilitzarien mai més. Està bé que es pugui reaprofitar per no malgastar roba.
Fins aviat!