Ja he arribat a l’Antàrtida. Podria començar a escriure línies i línies sobre aquest continent, però això ho deixarem per més tard i ara em centraré a explicar el llarg viatge que m’ha portat fins aquí. Ara mateix soc a 12.700 km de Catalunya i a 13.300 km de Suïssa, i hi he arribat després de creuar mig món amb tres trens, quatre avions i un petit trajecte en vehicle motoritzat de neu (vegeu el mapa interactiu a sota). No és que estigui particularment orgullós d’utilitzar tants avions (és un transport molt contaminant) però per conèixer millor el continent hem de prendre mesures i fer experiments in situ que comporten un petit impacte. Per això he d’aprofitar al màxim l’estada aquí i obtenir molt bona informació perquè valgui la pena tot aquest viatge.
Per arribar a l’Antàrtida, s’ha de viatjar primer a una de les tres portes d’entrada del continent, depenent del sector de l’Antàrtida a què ens dirigim: Ushuaia (Argentina) o Punta Arenas (Xile) al sud d’Amèrica del Sud per anar a la península Antàrtica; a Hobart (Austràlia) o Christchurch (Nova Zelanda), per arribar a la zona del mar de Ross i les bases a l’est de la plataforma de gel d’Amery; i Ciutat del Cap (Àfrica del Sud), per arribar a la zona de la Terra de la reina Maud. Nosaltres ens van dirigir cap aquesta tercera porta d’entrada.
El viatge va començar el 16 de desembre a Davos, on vaig agafar 3 trens per arribar a l’aeroport de Zuric i agafar l’avió que em va portar a la Ciutat del Cap després de fer una escala a Istanbul, amb retard inclòs. En arribar a Ciutat del Cap vaig viure la primera anècdota de l’expedició. Ja a l’avió, sabia que viatjava amb alguns belgues que també es dirigien a l’estació, però, malgrat els esforços, no aconseguia reconèixer-ne cap. Un cop a l’aeroport em vaig trobar amb l’Allen, el nostre punt de contacte, i tot seguit vaig conèixer els meus companys de vol. Ens van presentar un a un i quan l’últim, un belga anomenat Alexander, va escoltar el meu nom, va dir “Sergi? Jo a tu et conec de la Juan Carlos”. I tenia raó, jo no el vaig reconèixer a l’inici però havíem coincidit a la base antàrtica espanyola Juan Carlos I durant la campanya antàrtica del 2018, on jo treballava de predictor, mentre ell hi instal·lava uns instruments. Quina casualitat! O potser no, crec que el món antàrtic és molt petit.
Ciutat del Cap
A Ciutat del Cap, vam estar-hi tres dies. Normalment s’arriba amb temps perquè els pocs avions o vaixells que es dirigeixen al continent poden avançar-se o endarrerir-se pel temps i hem d’estar preparats. També aprofitem aquests dies per fer les últimes preparacions i posar-se al dia amb els companys de campanya i l’equip logístic. El primer dia el vam dedicar a conèixer l’equip i descansar. El segon dia vam escollir la roba d’abric que l’expedició posa a la nostra disposició i a fer una reunió de treball on ens van explicar com serien els vols i els procediments per a seguir.
1 i 2 – Magatzem de roba antàrtica. 3 – Equip de roba d’abric per a l’expedició
El tercer dia el vam tenir lliure ja que el vol sortia el dia previst i el vaig dedicar a fer turisme a prop de Ciutat del Cap, en concret al Parc nacional de la Muntanya de la Taula, coneguda pels seus fenòmens meteorològics i el seu famós núvol que tots els meteoròlegs reconeixem (tot i que aquests dies no s’hi va formar).
Finalment, el dia 20 de desembre al matí ens vam dirigir al aeroport per prendre l’avió fins a l’Antàrtida. El procediment per agafar l’avió és exactament igual que per anar a qualsevol altra part del món. Primer, vam agafar la nostra targeta d’embarcament i vam passar els controls habituals, incloses les duanes per sortir del país. La única diferencia la trobem amb l’avió.
Comptador de l’aeroport per al vol a l’Antàrtida i targeta d’embarcament per a l’avió antàrtic
En comptes de pujar a un còmode avió de passatgers, entrem en un avió rus de transport Ilushin-76 amb uns pocs seients preparats per portar passatgers. L’avió és molt sorollós i es necessiten cascs o taps per aguantar les 5 hores i mitja de trajecte. Tanmateix, abans aquest avió era més incòmode. El viatge el vam compartir amb alguns turistes que anaven al continent per uns dies i l’han fet més còmode. Quan faltava una hora per aterrar ens van avisar que ens havíem de posar la roba polar, per la qual cosa tot l’aeroport es va aixecar va començar l’espectacle de veure gent canviant-se de roba a qualsevol lloc que trobés disponible. Un cop canviats van baixar la calefacció per evitar que ens agafés un xoc tèrmic en sortir a fora.
Equip de científics i tècnics amb l’avió Ilushin-76
Finalment, 4.200 km i 5 hores i 30 minuts després vam arribar a l’Antàrtida, on vam sortir a uns agradables -4 °C a una pista d’aterratge preparada a prop de la base russa Novolazalrevskaya i vaig trepitjar per primera vegada la plana i inhòspita Antàrtida oriental. Allí ens van convidar a esperar uns minuts, o hores (a l’Antàrtida mai se sap quan sortirà el següent transport) a la cantina de l’aeròdrom, on en Dima, el cuiner rus, ens va donar de menjar.
Cantina de l’aeròdrom
Molt més d’hora del que ens pensàvem, ens van avisar que havíem d’anar al nostre següent avió. Un antic però molt segur DC-3 de 1937, un avió que s’utilitzava per al transport durant la Segona Guerra Mundial.
Avió DC-3
Els únics passatgers érem els 6 membres de l’expedició que anava a la base belga Princess Elizabeth i una gran quantitat de material científic i queviures que viatjava amb nosaltres. Ens vam enlairar per fer l’últim vol del viatge, que el vaig passar mirant per la finestra la infinitat blanca del continent, però especialment les diferents formes que pren la neu. Sembla increïble que en un lloc tan pla la neu canviï tant.
Una hora i mitja més tard vam arribar finalment a la base, vam descarregar l’avió i ens vam pujar a un transport motoritzat amb el nostre equipatge, material i queviures que ens va dur, en els últims dos quilòmetres, fins a la base antàrtica Princess Elizabeth.
Últim transport motoritzat fins a la base
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola, Sergi! Ens ha paregut molt interessant tot el que ens dius i ens mostres, quin fred que fa! Ja ens has comentat que estau a -4ºC, però… quina temperatura hi ha a l’Antàrtida habitualment a l’hivern i a l’estiu?
-4 ºC aquí és calor de fet. Però és molt difícil parlar de quina és la temperatura habitual de l’Antàrtida en general. L’Antàrtida és un continent més gran que Europa, i per tant seria com preguntar quina és la temperatura habitual a Europa. Dependrà de si et trobes a Tarragona o a Reykjavík. Tanmateix us puc donar algunes referències. A la Península Antàrtica, a la base espanyola, la temperatura habitual a l’estiu està entre 0 i 5 ºC mentre que a l’hivern se situa al voltant dels -10 ºC. On estic ara la temperatura habitual a l’estiu són uns -10º C i a l’hivern són uns -40 ºC; i als llocs més freds de l’Antàrtida la temperatura a l’estiu es troba als voltants de -30 ºC i -60 o -70 ºC a l’hivern.
Bon any Sergi, com va l’adaptació al fred antàrtic? Ens ha agradat molt el post i sobretot el vídeo de l’avió. Ens agradaria saber a què et refereixes amb les diferents formes de neu, no ens ho podem imaginar, tot és molt blanc! Per cert, has vist algun pingüí o algun altre animal?
Salutacions
No m’està costant molt adaptar-me al fred antàrtic la veritat. La temperatura aquí a l’estiu no és molt diferent de la de Davos a l’hivern, per la qual cosa jugo amb avantatge. A més a més anem molt ben abrigats. Amb les formes de la neu em refereixo a tots els canvis en la rugositat que presenta. Un dia parlaré d’això ja que tinc un experiment al respecte 😊. Sobre els animals aquí, a l’interior, només hi arriben aus. N’hi han dues de fet, el petrell de les neus (Pagodroma nivea) i el paràsit austral (Stercorarius maccormicki o skua com li solem dir), que és una espècie de gavina polar.
Bon any Sergi,
Quines activitats fas durant el dia a l’Antàrtida? Pots fer esport a l’Antàrtida? Quant de temps dorms? Tens algun horari? Viatjar a l’Antàrtida deu ser molt car, quants diners cobres com a investigador? Utilitzes fusta o algun altre material a l’Antàrtida? Moltes gràcies!
Sí, aquí podem fer esport. Per fer esport a l’interior tenim un gimnàs amb diverses màquines; per fer esport a l’exterior tenim un munt de neu per fer esquí de fons i altres esports relacionats amb la neu. Jo he començat a practicar Snowkite i és molt divertit.
Per suposat tenim horaris. Treballem de 8 del matí a 7 del vespre amb una hora per dinar i amb una curta pausa al matí i a la tarda. Per tant, tinc temps per dormir les hores normals, en el meu cas entre 7 i 8 hores.
Sí, viatjar a l’Antàrtida és molt car; per sort jo no pago el viatge, el paga el projecte que finança la recerca. Jo no m’ho podria permetre.
Aquí hi ha moltes coses en fusta. Jo gairebé no n’utilitzo, però de vegades el fuster pot fer un tros ben útil per als nostres propòsits.
Hola, Sergi!
Som estudiants de primer d’ESO de l’Institut Ca n’Oriac de Sabadell.
Estem molt emocionats de participar en aquest projecte i ens agrada molt llegir el teu diari de recerca. Et voldríem preguntar algunes coses que ens ha fet pensar el teu escrit:
– Què se sent vivint a l’Antàrtida? Quines són les teves primeres impressions?
– Quina és la profunditat de neu i gel que hi ha al lloc on ets?
– Has vist fauna àrtica aquests primers dies? Quines espècies?
Tenim moltes ganes de conèixer més coses sobre la teva investigació i l’Antàrtida.
Moltes gràcies!
Hola!
És difícil descriure com se sent un… depèn força del moment. Potser el que més se sent un és petit davant la immensitat del gel infinit. I encara sort que aquí tenim algunes muntanyes que trenquen el paisatge i ens distreuen.
I parlant del gel infinit, és difícil aquí descriure exactament la profunditat de la neu ja que la neu aquí no és temporal, ja que no es desfà a l’estiu. La neu que cau sobre el terra es va modificant en el temps, compactant-se fins a transformar-se en gel. Normalment considerem neu, quan aquesta és porosa i ha caigut durant el mateix any. La neu ocupa els primers 30 cm aquí i uns pocs centímetres a l’interior. La neu compactada de més d’un any, comença a perdre l’aire i li diem neu congesta. Aquesta part pot tenir una profunditat de desenes de metres.
Finalment quan ha perdut quasi tot l’aire i només hi queden unes petites bombolletes és quan la neu caiguda la considerem ja gel, i pot tenir des de centenars de metres fins a 5 km de profunditat i milers d’anys. Per tal que us feu una idea, aquí una fotografia de la neu congesta des de dins d’una esquerda del gel.
Els pocs animals que he vist són aus, i només nidifiquen dues espècies: el petrell de les neus (Pagodroma nivea) i el paràsit austral (Stercorarius maccormicki o skua).
Hola, Sergi! Ens alegrem que hagis arribat ja la teva destinació. Tenim molta curiositat per saber com és la base, però imaginem que ens ho explicaràs en el pròxim post. Del teu relat del viatge ens ha sorprès que un cop a l’Antàrtida hagis hagut d’agafar un altre avió, els tipus d’avions i que hagis compartit vol amb turistes. Ens agradaria saber per què aquests avions que fan aquesta ruta són tan antics i com és que poden anar-hi turistes? S’allotgen també a bases?
Esperem les teves notícies i et desitgem molt bona estada!
Moltes gràcies!!!
Són molt bones preguntes. Tot i ser molt antics aquests avions són molt fiables, i el més important, es poden reparar molt fàcilment. Avui dia, la mecànica dels avions fa que sigui impossible reparar-los sense peces molt específiques i un manteniment molt intensiu en hangars especialitzats. Aquí, si un avió s’espatlla es pot reparar fàcilment amb peces més genèriques i un mecànic que normalment porten a bord. De fet això li va ocórrer a l’avió de recerca alemany, que és del mateix tipus que el que ens va portar aquí.
Les companyies logístiques (les que es dediquen a portar persones i materials a l’Antàrtida) han descobert que els turistes poden pagar molts diners per venir-hi, i treure més profit dels vols científics. A causa de la demanda cada cop més gran, han decidit començar a portar-los durant els nostres vols. Molt a prop de la base Novo, han obert una petita base específica per a turistes. Aquest turisme és de luxe, així que les bases tenen més comoditats per a ells.
Bon dia Sergi, som els i les alumnes de 3r Àrtic i 3r Antàrtic de l’escola Carme Guasch de Figueres. Ens ha agradat molt llegir-te i seguir el teu periple fins arribar a la base. Ens han encantat les imatges que hi has penjat, especialment les dels mitjans de transport sobre la neu, amb aquesta mena d’esquís a les rodes.
La roba que portes és molt gruixuda, o es necessiten moltes capes?
Ens agradarà que ens expliquis el teu dia a dia a la base; què menges, on dorms, com es cuina, com és la base, en què consisteix la teva feina exactament… i voldrem veure el resultat final de la torre!
T’està agradant l’experiència? T’ho esperaves així?
Moltes gràcies pels bons desitjos. Fa temps que es va descobrir que portar moltes capes és més efectiu que portar roba molt gruixuda. Així que quan estic a fora porto unes 4 o 5 capes, depèn del fred que faci. Però és cert que la última capa és bastant gruixuda per aïllar del fred.
De les següents preguntes, en parlaré en les properes entrades del diari, així que paciència que ben aviat tindreu respostes. 😉
Mentrestant l’experiència està sent fantàstica. Ja havia estat a l’Antàrtida, per la qual cosa una mica m’imaginava com seria, però aquí l’interior és molt diferent que a la costa.
Hola de nou Sergi! Som els infants de sisè de l’escola Cervantes. Has recorregut un continent sencer… com és de difícil arribar-hi!
Ens preguntem si hi ha personal mèdic per si hi hagués alguna urgència. Ho saps?
Com és que us deixen roba? És una roba especial o té algun tipus de material específic?
Moltes gràcies i seguim en contacte!
Hola! Bona pregunta, i la resposta és que… sí! Un dels membres de l’equip tècnic és metge i és molt important, ja que com dieu, si passa res ho hem de tractar aquí mateix. A més a més el metge ens entrena per saber actuar en cas d’emergència. Hem fet fins a dos dies de pràctiques. La roba ens la deixen perquè és molt cara i no tothom en té d’aquest tipus. Jo, personalment, en tinc la meva de pròpia ja que visc en un lloc molt fred, però moltes de les persones que es troben a la base són belgues i no tenen tot aquest equip i no l’utilitzarien mai més. Està bé que es pugui reaprofitar per no malgastar roba.
Fins aviat!
Benvolgut Sergi, som els infants de quart de l’Escola Antoni Brusi, estem seguint amb molta atenció la teva expedició a l’Antàrtida i ens fa molta il·lusió poder aprendre de l’experiència tan única que estàs vivint. Després de llegir el teu diari de recerca tenim moltes preguntes que ens agradaria que les poguessis contestar.
Primer de tot, ens agradaria saber com et vas sentir quan l’últim avió va enlairar-se i la teva expedició finalment començava. Sabem que un moment així deu estar ple d’emoció i nervis. A més, ens preguntem si, en cas de trobar-te malament, tens algun metge o hospital disponible per atendre-t’hi.
També ens interessa saber quanta roba portes quan has de sortir a l’exterior. Pel que ens has explicat les condicions a l’Antàrtida són molt dures, així que volem saber com et prepares per afrontar el fred extrem. Pel que fa a la teva orientació en aquest ampli territori, en absència de punts de referència, quins elements utilitzes per no perdre-t’hi?
Ens agradaria saber com és la diferència de temperatura entre l’interior i l’exterior dels llocs on vius i treballes. Tenim molta curiositat saber com organitzeu la vostra vida diària en aquest entorn, per exemple, com us organitzaríeu si us quedéssiu sense menjar o aigua? Què és el més difícil d’aquesta campanya?
Sabem que les jornades són llargues i dures, així que ens agradaria saber què fas en el teu temps lliure quan no estàs treballant. Tens algun moment per descansar o relaxar-te? També ens agradaria saber si has pogut veure alguns animals, i si us han explicat com cal reaccionar si te’n trobes algun en el teu camí.
Una altra qüestió que ens sembla molt interessant és saber per què creus que és tan especial i important participar en aquesta campanya científica. Quins són els motius que et fan sentir que aquesta missió és una contribució important pel nostre planeta?
Estem segurs que les teves respostes ens ajudaran a entendre millor aquesta expedició tan especial i els importants descobriments que estàs fent.
Moltes gràcies per la teva tasca i el teu temps. Esperem les teves respostes amb molta il·lusió.
Infants de 4t de l’Escola Antoni Brusi
Hola, infants de l’Escola Antoni Brusi! Quasi he d’escriure una nova entrada al diari de recerca per respondre a totes les vostres preguntes 😉, però m’encanta el vostre interès, així que intentaré respondre breument a tot ja que moltes de les coses les explicaré en les properes entrades del diari.
Per suposar, el moment d’enlairar-se és molt il·lusionant. Saps que vas d’expedició i que serà una experiència inoblidable. També molts nervis per la responsabilitat d’aprofitar bé aquesta oportunitat per portar bones dades.
Les condicions a l’Antàrtida poden ser dures, però realment vivim en una base amb moltes comoditats (llegiu l’entrada 3 sobre la vida a la base), i tenim una temperatura molt agradable a l’interior, d’uns 20 ºC, mentre que a l’exterior pot fer-hi uns -10 o -15 ºC. A la base hi ha un metge per si ens passa quelcom. Aquí no crec que s’acabi l’aigua o el menjar, hi ha persones que miren bé per tot això i la base està ben preparada i proveïda en cas de necessitat. Tanmateix, si alguna desgràcia passés (esperem que no), a l’Antàrtida la col·laboració entre països és molt important i necessària i enviarien una expedició de rescat, com ja ha passat més d’una vegada.
Com dieu, l’orientació és molt important aquí, sense punts de referencia. Com que el meu treball és majoritàriament a la base, no hi tinc massa problema, però sí que sortim pels voltants de la base. Tenim tot un seguit de banderoles per indicar les rutes més habituals. Si amplieu aquesta fotografia veureu quantes banderoles ens marquen els diferents camins en la intersecció.
Per a expedicions més llargues, com la que faré en breu cap a la costa, utilitzem GPS que ens marca el camí. És important portar moltes piles de recanvi ja que perdre’s aquí és un dels majors perills.
Realment tinc poc temps lliure aquí, però el poc que tinc el dedico a escriure-us o a llegir. De tant en tant podem fer una petita excursió a alguna de les muntanyes de la vora.
Les zones polars són les zones més desconegudes del planeta i, paradoxalment, són també de les que menys observacions directes tenim. Avui dia tenim satèl·lits que ens aporten informació, però no són capaços de veure-ho tot. Crec que instal·lar instruments científics per entendre millor aquestes zones és una comesa important per entendre millor quant de gel es perdrà en el futur i, per tant, en quina mesura pujarà el nivell del mar. D’aquesta forma ens podem preparar millor per al futur. Properament, en l’entrada 4 del diari us explicaré amb més detalls en què consisteix el projecte que faig.
Primer de tot bon any Sergi! Som 2PDC de l’IES Ximén d’Urrea. En la primera publicació que vas fer, et van escriure les alumnes de biologia de segon de batxillerat. Ara som nosaltres les que volem fer-te algunes preguntes perquè estem treballant a classe l’Àrtic i l’Antàrtida i com els afecta el canvi climàtic. Has fet un viatge llarg fins arribar a l’Antàrtida i les condicions en què faràs el teu treball són dures. Quan vas començar a tindre interès per investigar a l’Antàrtida? Sabem que els icebergs de l’Antàrtida poden ser enormes, n’has vist algun? Són perillosos? També sabem que els pingüins només viuen al pol sud, has pogut veure’ls de prop? Per què no hi ha al pol nord? Gràcies i salutacions.
Hola! Que interessant i que bé que estudieu l’Àrtic i l’Antàrtida i com el canvi climàtic afecta aquestes zones. Espero que algun dia, una de vosaltres em pugui reemplaçar en la meva feina. 😊
Doncs jo vaig començar a tenir interès en l’Antàrtida quan vaig començar a treballar a l’AEMET. Vaig conèixer que hi havia un grup intern que anava a l’Antàrtida per fer prediccions meteorològiques i el manteniment dels instruments. Ràpidament em vaig posar en contacte amb el coordinador i em vaig presentar com a voluntari per treballar amb les dades per fer mèrits per anar-hi. Finalment vaig aconseguir-ho.
Ara estic a l’interior del continent, per la qual cosa aquí no hi ha icebergs ni pingüins. Tots ells es troben a la costa. Però en les campanyes anteriors a la península Antàrtica en vaig veure molts. Els icebergs poden ser perillosos ja que poden col·lapsar o donar-se la volta sense avisar, per això que un no s’hi ha d’acostar. Els pingüins són arreu. Un dia vaig visitar una illa d’1 km2 amb més de 100.000 pingüins! Tanmateix ells no estan adaptats a les aigües càlides, per la qual cosa no poden travessar cap al nord. Es concentren sempre a zones d’aigües fredes, fins i tot les espècies més tropicals com ara els pingüins de les Galápagos.
Hola, Sergi!
Som la classe de 1r d’ESO C de l’Institut Antoni Ballester i estem molt emocionats d’enviar-te aquestes preguntes. Ens fascina el teu treball a l’Antàrtida i tenim moltes ganes d’aprendre més sobre la teva experiència. Aquí tens les nostres dues preguntes:
Com és l’experiència de viure a l’Antàrtida? Ens agradaria saber com et sents vivint en un lloc tan extrem. Quines són les parts més emocionants i quines les més difícils?
Quantes capes de roba són necessàries per no passar fred a l’Antàrtida?
Ens intriga saber com es prepara algú per suportar el fred intens que hi ha allà.
Esperem amb il·lusió les teves respostes!
Moltes gràcies pel teu temps i per compartir les teves vivències amb nosaltres.
Atentament,
L’alumnat de 1r d’ESO C de l’Institut Antoni Ballester
Hola, alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Antoni Ballester! Jo també estic molt emocionat de compartir aquest viatge amb vosaltres. L’experiència de viure a l’Antàrtida és molt curiosa. D’una banda, saps que estàs sol com a grup ben aïllat, però, de l’altra, mai et trobes sol ja que sempre hi ha els mateixos companys al voltant. El més emocionant per a mi ha estat instal·lar els sensors totalment penjat d’un pal (però això us ho explicaré ben aviat) i les més difícils és que he hagut d’aprendre moltes coses que no coneixia i espavilar-me sol per poder solucionar moltes coses.
Les capes de roba són molt relatives. El fred ve més pel vent i els núvols que per la temperatura. Si el vent bufa jo puc portar de 4 a 5 capes de roba a sobre. Però no hi ha preparació, simplement t’hi acostumes. Jo ho estic ja que el meu poble és també moooolt fred a l’hivern.
Hola, Sergi!
Som la classe de 1r d’ESO A de l’Institut Antoni Ballester, a Mont-roig del Camp. Estem seguint amb molta curiositat les teves publicacions i ens sembla fascinant el teu viatge i la teva feina!
Quina és la teva rutina a l’Antàrtida? Ens agradaria saber com organitzes el teu dia a dia en un lloc tan especial i quines tasques són les més habituals.
Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes. Et desitgem una bona estada a l’Antàrtida!
Atentament,
L’alumnat de 1r d’ESO A de l’Institut Antoni Ballester
Hola! Moltes gràcies per seguir aquest viatge amb mi amb tanta fascinació. Aquí, la rutina pot ser força diferent segons el temps que faci. Però en general em desperto sobre les 7:00. Esmorzem entre 7:00 i 8:00 del matí i comencem la feina. Si fa bon temps intento millorar l’estació, si fa mal temps faig més treball d’oficina. Dinem entre les 13:00 i les 14:00 i el treball continua fins a les 19:00. Tenim una hora de temps lliure i a les 20:00 sopem. Després de sopar normalment em poso a llegir, però de vegades tenim una sessió de cinema o de jocs de taula. Els dissabtes a la nit ens quedem fins més tard ja que el diumenge és festa i fem alguna excursió o alguna activitat esportiva.
Les meves tasques més habituals són tractar de millorar l’estació i cavar molta molta neu. He calculat que ja porto cavats més de 12.000 kg de neu!!! Sembla molt però això equival a 6 forats d’uns 2 metres de profunditat. Aquí en podeu veure un parell.
Gràcies pels bons desitjos!
Hola, Sergi!
Som la classe de 1r d’ESO B de l’Institut Antoni Ballester a Mont-roig del Camp, i seguim amb molta curiositat la teva expedició a l’Antàrtida. Ens encanten les teves publicacions i tenim ganes d’aprendre més sobre aquesta experiència tan fascinant.
Com us desplaceu per la neu? Heu de fer grans distàncies o us allunyeu poc de la base? Ens agradaria saber quin tipus de transport utilitzeu i com és moure’s en un paisatge tan extrem i diferent.
Moltes gràcies per dedicar-nos el teu temps! Esperem amb molta emoció la teva resposta.
Atentament,
L’alumnat de 1r d’ESO B de l’Institut Antoni Ballester
Molt bones preguntes! Jo, pel meu treball, no m’he de desplaçar massa de la base, però finalment he fet una petita expedició fins a la costa a uns 200 km de la Princess Elizabeth. D’això, us en parlaré amb més detall aviat. Per contestar a la vostra pregunta us diré que el vehicle que hem usat és una espècie de cotxe adaptat per a la neu, anomenat Hylux. Aquí sota en teniu una imatge.
Per a desplaçaments més curts usem moto de neu com aquesta.