De grans batalles com la de Portopí, o com la del Puig, no n’hi havia tots els dies: el més corrent, com es pot comprovar llegint el Llibre dels fets, eren les petites escaramusses; la guerra de guerrilles o, com es deia en català medieval, la ‘guerra guerrejada’; les falses alarmes i els estires i arronses diplomàtics.

Si vols escoltar o llegir aquests episodis, fes clic a aquests paràgrafs de la versió digital de El llibre dels fets .

El rei no hi podia faltar

Jaume I, que no havia pogut prendre part en la batalla de defensa del Puig, torna de seguida al campament amb provisions i cavalls. Un cop ho ha lliurat tot i s’ha entrevistat amb el seu fidel Bernat Guillem d’Entença, el cap de la guarnició, el rei se’n va al campament de Borriana. A mitjanit el desperten amb la notícia que l’endemà hi haurà una altra gran ofensiva de Zayyan contra el campament del Puig. Tot i que Bernat Guillem d’Entença només demana l’ajut de Pero Cornell, cap del campament de Borriana, Jaume I s’apunta a l’expedició, que surt de seguida. S’havia perdut la primera batalla del Puig perquè era a Aragó: ara que és molt més a prop sap que, com a rei i cavaller que és, no pot faltar a la cita. Tot sembla indicar que la batalla que s’acosta serà decisiva per la campanya de conquesta de València i seria un acte de covardia no ser-hi present. Per això el rei anota amb orgull que va caçar aquest comentari al vol: «Ben sembla rei que no vol desemparar sos vassalls així escondudament!» (Deixem a l’arbitri de cadascú jutjar si el comentari va ser de debò caçat al vol, o bé si és una frase inventada per Jaume I).

L'article Ben sembla rei que no vol desamparar sos vasalls analitza les qualitats literàries amb que el rei presenta aquest episodi amb una mestria artística indubtable de narrador consumat.

Ni breny, ni farina

L’expedició cap al Puig surt a mitjanit. Quan comença a clarejar, passat Almenara, el capellà del rei fa missa i qui vol es confessa i combrega. És una escena que ja coneixem: l’hem vist el matí de la batalla de Portopí i el matí del dia en què va caure Mallorca, el pròleg imprescindible a tota gran batalla, al dia en què, com molt bé diu Jaume I, «se triarà la farina del breny». Per això el rei rep l’abraç emocionat, que sembla gairebé un comiat, de Fortuny Lópes de Sàdaba, que li desitja la millor sort del món. Quan tothom està preparat en cos i esperit per la gran batalla que s’acosta arriben bones notícies del Puig: «e no és re ço que us deïen», és a dir ni breny, ni farina.

Xavier Renedo