Allà ens van revisar altre cop el passaport, el visat xinès i el permís d’entrada al Tibet. Afortunadament, tot era correcte i vam poder embarcar.

Els cims de gel més alts del planeta

Entrar al Tibet no ha estat mai una empresa senzilla. No em podia treure aquesta idea del cap, mentre volava en un aparell d'Air China en direcció cap a l’aeroport de Lhasa. Contemplava des de la finestreta esquerra de l’avió els impressionants cims de gel de l’Himàlaia, les seves glaceres serpentejant, llacs glaçats que semblen miralls immòbils, i em preguntava si aquest any no hauria canviat tot més del que ens pensàvem. Ja fa més de deu anys que viatgem regularment al Sostre del Món (com a mínim un cop l’any i a vegades, un parell), però aquest 2008 era diferent. Després de la revolta que van protagonitzar els tibetans al març contra la República Popular de Xina, el govern xinès manté un cordó de seguretat al voltant del Tibet que prohibeix l’entrada de periodistes estrangers i restringeix severament les estades de turistes o de visitants com nosaltres tal com hem pogut comprovar a Chengdu. Érem doncs a punt d’entrar en un "forat negre" des d’un punt de vista informatiu.

Contemplant els cims més elevats del planeta que s’alcen amb una innata bellesa, pensava en els objectius de la nostra expedició que giren entorn de la recerca i la cooperació al desenvolupament, i que confio que desvetllin el vostre interès al llarg d’aquestes setmanes en què compartirem amb vosaltres els resultats de la nostra feina. Al costat de la recerca més puntual i detallada sobre l’antic regne de Zhang-zhung (pronunciat "xang-xung) i la religió bon, que hem dut a terme en algunes zones remotes de l’altiplà, us explicarem els trets més importants de la cultura tibetana, així com les formes de vida tradicionals dels seus habitants o la impressionant geografia que els acull des de fa mil·lennis.

Molt més que recerca

L’ambient polític i social que es respira en aquest país no és probablement el més agradable, però sovint no podem escollir els moments. Vam trobar una escletxa i cal aprofitar-la. Com cada any venim al Tibet també a comprovar que els projectes de salut, educació i desenvolupament en els que col·laborem, segueixin el seu curs. Els metges tibetans (en tibetà "emji") amb els que treballem pertanyen a la medicina tradicional tibetana. Han estat treballant tot l’any en condicions molt dures i esperaven la nostra visita des de feia mesos per intercanviar impressions, dades i resultats, per poder seguir tirant endavant uns programes que contribueixen a la millora de les condicions de vida d’uns quants milers de tibetans del nord del país.

L’aproximació a l’aeroport de Gongkar (a una seixantena de quilòmetres de Lhasa) sempre m’ha fascinat. L’aeroport està construït a la vora del gran riu Yarlung Tsangpo que recorre el Tibet d’oest a est al llarg de centenars de quilòmetres. A prop del llac maragda Lhamo Lhatso l’avió va virar cap a l’oest i encara la vall del riu Yarlung Tsangpo ficant-se literalment en el seu interior, fet que ens va permetre gaudir dels sostres daurats del monestir de Samye, el més antic del Tibet. Les nevades dels darrers dies a la regió de Lhoka van deixar el vessant meridional de la vall cobert de blanc, mentre que l’altre costat encara es resistia a l’arribada de l’hivern. Amb suavitat, vàrem aterrar. Començava l’expedició al Tibet!

Josep Lluís Alay