Tornar a Terra del Foc sempre són hores i hores d’avions, si sumes enllaços, esperes… i haver de fer nit a Buenos Aires. Arribar a casa costarà unes 25 hores. Però és molt menys del què van trigar les 4 persones fueguines (Yámana i Kawésqar) que el capità del HMS Beagle (Robert Fitz-Roy) va segrestar i traslladar a Anglaterra en el seu primer viatge a l’extrem sud americà: des del segrest fins la tornada van passar al voltant de tres anys, tot i que una d’elles mai no va tornar per culpa de la verola.

Vent, tempestes, fred i naufragis

Terra del Foc és lluny de tot.  A 13.000 quilòmetres de Barcelona. Des dels inicis de l’arribada del món europeu a Amèrica, ha esdevingut la Fi del Món: l’estret de Magallanes, el cap d’Hornos… vent, tempestes, fred i naufragis. Aquesta és la imatge que la gent de l’hemisferi Nord tenim d’aquest lloc. Però ens equivoquem: aquesta ha estat la llar de diferents pobles des de, com a mínim, fa 11.000 anys. Grups caçadors-recol·lectors que, en època històrica (pel segle XIX…), van ser identificats en quatre suposats grans pobles: Yámana i Kawésqar (caçadors-recol·lectors-pescadors de mar), i Selk’nam i Haush (caçadors-recol·lectors). Per a aquella gent aquest món de mil·lers de petites illes, canals, roques, era el seu món. Un món on hi va irrompre, per quedar-s’hi, la nostra civilització industrial el 1830.

El mateix paisatge que va conèixer Darwin

Avui dia, Terra del Foc (amb la seva illa principal, la Isla Grande), està dividida entre Argentina i Xile. Ushuaia, l’aeroport on aterra el meu avió, a la costa del canal Beagle, és la capital de la província argentina: una ciutat moderna de més de 70000 persones. A l’altra banda del canal hi ha Puerto Williams, una població xilena de poc més de 2000 persones. A la resta del món fueguí, l’empremta de la “modernitat” és minsa, per no dir molt minsa. Els pobles originaris pràcticament han estat eliminats, però el paisatge no ha canviat gaire des de l’època en què Darwin va recórrer el canal : les petjades d’edificis moderns, fora d’Ushuaia i Williams, quasi no han canviat aquesta part del país.

I, com em va dir la persona que em va portar a aquesta part del món per primera vegada: “…quan mires el canal una bona estona, si veiessis aparèixer una canoa amb gent yámana, amb el seu foc encés al bell mig, carregada de gent i cistells i arpons, no et semblaria gens estrany…”.

Fins al proper missatge!

Ivan Briz