Post de projecte

6: Comencem a agafar mostres de bentos

20 febrer 2013 | Post de projecte

Els crinoïdeus i les holotúries pelàgiques són animals espectaculars de la fauna bentònica antàrtica. Una característica peculiar d’aquesta fauna és el gegantisme, ja que l’abundor d’oxigen permet l’existència d’espècies més grans.
Encara no hem arribat a l’estació de mostreig, però ja estem preparats per treballar-hi. Comencem amb una càmera submarina que s’anomena OFOS (Ocean Floor Observing System). L’aparell consisteix en una càmera i diversos llums muntats en una carcassa d’acer que va remolcada molt lentament pel vaixell. Entre la velocitat de remolc (aproximadament 0.1 nusos, és a dir, 180 metro/h) i el control de la longitud del cable que el sosté, l’OFOS viatja aproximadament a un metre sobre el fons.
Des de la coberta podem observar el que veu l’OFOS a dos monitors, el de l’ordinador que el controla i des d’on es decideix quan prendre fotos, a més de les que pren automàticament cada 30 segons, i un altre més gran des d’on l’operador del motor que controla el cable pot veure a quina altura es troba la càmera i així recollir o afluixar cable.

Els especialistes en bentos s’afanyen a recollir les seves mostres a la coberta de popa del Polarstern
L’OFOS no pot gravar vídeos però sí podem veure tot en viu i això és un espectacle afegit al que tenim constantment a la superfície del mar i al nostre voltant. La fauna bentònica antàrtica té característiques peculiars i animals espectaculars com ara els crinoïdeus i les holotúries pelàgiques que neden amb elegància desplegant harmònicament els seus acolorits apèndixs.
Una característica peculiar d’aquesta fauna és el gegantisme. Les aigües antàrtiques són riques en oxigen. Per tant, els animals es poden permetre el “luxe” de tenir grans organismes que poden oxigenar sense gaire esforç a diferència dels seus parents que viuen a llocs més càlids on els gasos dissolts a l’aigua no estan tan concentrats.
Comencem a prendre mostres
Per fi hem començat ja a prendre mostres. Ho fem al Nord de l’Illa Seymour, que es troba a l’empara del corrent. Allí obtenim una molt bona col·lecció de testimonis de sediment. El mostrejador múltiple (multicorer en anglès) necessita un substrat de sediment fi perquè els seus tubs d’acrílic puguin penetrar amb suavitat sense trencar-se i obtenir mostres de la interfície sediment-aigua gairebé sense pertorbar. Això és molt important per estudiar aquesta capa superior de la columna sedimentària on es troba el material dipositat més recentment i, per tant el més fresc. Aquest ens permetrà conèixer millor les característiques ambientals en les quals s’ha  format i els processos de l’acoblament pelago-bèntic, és a dir, les relacions biogeoquímiques entre les columnes d’aigua i sediment.

L’Enrique Isla, autor d’aquests texts, manipula un testimoni de sediment.
Després arriba el torn de la xarxa Agassiz, la qual torna a coberta plena de llot i amb pocs animals grans però amb molts animals petits que viuen dins del sediment. El treball de neteja de la coberta és molt dur i s’ha de fer ràpid.
La resta de l’equip separa els animals capturats al laboratori humit. Aquesta vegada estem poc temps separant mostres. Mentrestant secciono els meus testimonis de sediment en llesques molt fines per conèixer amb més detall com es distribueix la matèria orgànica al llarg de la columna sedimentària i les nostres col·legues de Gent i Wilhelmshaven fan el mateix a la recerca dels seus nematodes.
Arribem a la següent estació de mostreig, la més profunda, situada a gairebé 500 metres. De nou usem una molt bona col·lecció de testimonis de sediment. Aquest cop recuperem mostres amb 40 cm de longitud! No parem en cap moment. La xarxa Agassiz torna a l’aigua encara que amb poques esperances d’aconseguir una gran captura perquè l’OFOS ja ens ha mostrat que la fauna visible sobre el fons és molt pobra. Però la xarxa torna amb prou mostres perquè tots puguem treballar de nou.
Encara manca una estació, al sud de l’Illa Dundee, on l’OFOS ens permet veure una gran riquesa de bentos, típic de les altes latituds antàrtiques, però també un sediment més sorrenc i amb algunes graves. Decidim usar un mostrejador de caixa en comptes d’un mostrejador múltiple perquè amb el primer s’aconsegueix penetrar el substrat amb una caixa d’acer i no arrisquem el tub d’acrílic del segon. Però la caixa d’acer es trenca. Hi ha moltes roques petites, hem salvat el tub d’acrílic, però la caixa d’acer s’ha de reparar i ens hem quedat sense sediment en aquesta estació.

En Pablo i la Irene preparant les mostres.
Arriba el torn de la xarxa Agassiz; en baixar tothom espera la millor captura del que portem d’expedició i quan la veiem pujar les nostres expectatives es confirmen. Tots estem contents a coberta. Passem el cap de setmana de carnaval amb gairebé 24 hores sense dormir però amb molta alegria pels resultats que explicaré en el proper missatge.
 
Enrique Isla
Aplegant les mostres

Na Nuria discutint els resultats de les captures realitzades amb el cap científic, en Julian Gutt del AWI.
La Irene i en Pablo preparant les mostres
Bentòlegs fent feina

Els especialistes en bentos feinejant a la coberta de popa
L'Enrique Isla feinejant

L’Enrique extraient el sediment d’una mostra.

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.