L’erupció d’Ilopango que us comentava al missatge anterior (voltants de l’any 425 dC) va produir uns dipòsits de materials que nosaltres definim com a piroclàstics, i que a El Salvador anomenen ‘Tierra Blanca Joven’. Uns materials que van cobrir bona part del país, el terç sud de Guatemala, part d’Hondures, i els fondals del Pacífic prop de la costa. En resum, poca broma.

Aquesta mena d’erupcions generen una important activitat explosiva, columnes eruptives de més de 15 km d’alçada, i una gran dispersió d’aquests materials piroclàstics. Els arqueòlegs han calculat que atès que el país és molt fèrtil (per “culpa” dels sòls volcànics i l’elevada pluviositat) al moment de l’erupció era densament poblat.

Hi van morir un mínim de 350.000 persones

Els supervivents van emigrar, ja que el gruix dels dipòsits de cendres i sorres (lapil·li) volcànics van cobrir totalment els camps. Les zones més directament afectades per l’erupció van trigar uns 100 anys a poder-se cultivar normalment.

I com s’ha sabut, tot això?

Doncs perquè els arqueòlegs n’han trobat evidències indirectes. Per exemple, han descobert variacions totals a les pautes culturals de fabricació de ceràmica. Aquestes pautes van ser molt diferents abans i després de l’erupció, ja que els nous pobladors venien del nord i no tenien massa relació amb els anteriors (connectats amb cultures situades més a l’est de l’actual El Salvador).

Podeu imaginar-vos què passaria avui a San Salvador amb una erupció semblant?

Per fortuna les erupcions explosives d’aquest tipus (caldèriques) tenen una recurrència històrica molt menys freqüent que d’altres (com les làviques dels estratovolcans).

Entre cada gran erupció explosiva poden passar molts centenars o milers d’anys

Són més freqüents les erupcions a base de laves molt viscoses que no arriben a explotar i donen estructures concèntriques en forma de globus o de bolet amb el cap més o menys aixafat, de pocs centenars de metres de diàmetre (en planta). Aquestes erupcions s’anomenen de tipus dòmic, i les masses rocoses en forma de globus, doms.

La darrera d’aquestes erupcions conegudes es va produir l’any 1880

I va ser llavors quan un dom d’una lava de composició dacítica va sortir al mig del llac d’Ilopango. Una erupció que ara la podríem anomenar “turística”…

Amb l’objectiu de realitzar un mostreig d’aquestes laves vam llogar una barqueta (el lloc és un pol d’atracció turística, pels estàndards de El Salvador, i en tot cas un indret idíl·lic) i a cop de mall vam recollir mostres de tots els doms accessibles des de l’aigua.

El mateix dia vam fer el mateix a la vora del llac. Aquesta mena de doms solen aparèixer amb un clar control estructural, ja sigui a les fractures corbes perimetrals que delimiten la caldera d’esfondrament o bé disposant-se al llarg de fractures radials.

L’estudi d’aquestes mostres pot revelar-nos informació molt interessant

Tot i que les grans erupcions caldèriques no són gaire freqüents, de l’estudi de les mostres dels doms podem obtenir informació  sobre com és de “madur” el sistema magmàtic. I això és el que estudiarem a Barcelona.

Des d’un punt de vista fluvial, les calderes com la d’Ilopango són un sistema endorreic (és a dir que les seves aigües no arriben al mar) que recull tota l’aigua de les rodalies (per això tenim els llacs).

Això, en un país on plou molt, vol dir també un focus de problemes quan hi ha torrentades. Dos dies abans de la nostra estada els aiguats havien trencat dues carreteres al voltant del llac i generat greus problemes a la població. Per fortuna, sense originar víctimes. Conèixer bé el funcionament d’aquests sistemes és bàsic per a poder gestionar les crisis naturals que poden produir.

El proper missatge l’escriurà un altre membre del nostre equip, l’Agustín Hernández, profesor de la Universidad de El Salvador. Fins d’aquí uns dies doncs!

Domingo Gimeno