Les baldrigues cendroses de les Canàries poden alimentar-se al Nord de Mauritània, a unes 600 km de distància, ben lluny d’on tenen els seus nius. El coneixement d’aquestes zones es clau per tal de poder delimitar i protegir les àrees importants pels ocells en el mar.

Podríem pensar que els animals un dia van a buscar l’aliment aquí i un altre allà, però la realitat ens demostra que no és ben be així. A diferència dels electrons, els animals som força predictibles: tenim els nostres costums i la nostra personalitat. Jo gairebé cada dia dino a la facultat i sopo a casa, i a més prefereixo menjar peix que carn.

Altres animals, com els ocells marins, solen fer el mateix. S’especialitzen en determinades dietes, o van a buscar l’aliment en les mateixes àrees, mes rere mes i any rere any. Però també és cert que a vegades poden canviar una mica les seves àrees d’alimentació en funció de les condicions ambientals. En els anys amb més disponibilitat d’aliment, les baldrigues cendroses de Canàries s’alimenten al voltant de les illes o a les zones de la plataforma africana més poperes a la colònia de cria, i així s’estalvien fer grans viatges. En el anys dolents, però, necessiten viatjar a zones més productives però també més llunyanes, com el Banc d’Arguin, al nord de Mauritània. Allò ja els hi queda més lluny, a uns 600 km al sud de la colònia, potser al límit de les seves capacitats, ja que no només han d’anar a buscar l’aliment, sinó tornar a la colònia a incubar l’ou o alimentar el seu poll.

Viatges GPS de les baldrigues cendroses que crien a Veneguera (Gran Canària) durant la incubació corresponents a quatre anys: 2011, 2012, 2013 i 2014. Alimentar-se al Banc d’Arguin (un 600 km al sud de Gran Canària) pot suposar dues o tres setmanes de viatge mentre la parella incuba l’ou. Aquests viatges (recollits en el context de la tesi doctoral de José Manuel de los Reyes) ens mostren la predictibilitat de les ares de recerca d’aliment al llarg dels anys. Aquest aspecte es clau si el que volem es identificar i protegir aquestes àrees.

Tot i així, només cal veure que, a grans trets, els viatges GPS de les baldrigues de Canàries que hem obtingut del 2011 al 2014 visiten essencialment les mateixes àrees cada any. Aquest aspecte és clau per tal de poder identificar, delimitar i protegir les àrees importants pels ocells en el mar, tal i com fan SEO/BirdLife a Espanya o BirdLife Internacional arreu del món.

Tot i estar al costat del desert, el banc d’Arguin és un àrea extraordinàriament productiva. Allà hivernen literalment milions d’ocells aquàtics que migren cap Europa a criar quan arriba la primavera.

La raó fonamental de realitzar l’estudi del seguiment GPS dels petrells Gongon a Cap Verd és precisament contribuir a la definició de les àrees marines importants pels ocells en el oest africà. Si els ocells marins canviessin cada any les seves àrees d’aliment, quin sentit tindria crear una zona protegida geogràficament immòbil? De fet la resposta no està tancada, i és un debat recurrent si les àrees protegides per als ocells marins no haurien de poder ser mòbils i canviar en funció de les condicions de l’any.

El problema d’un plantejament immòbil de les àrees protegides té implicacions encara més profundes en el medi terrestre. L’any passat el grup intergovernamental d’experts del canvi climàtic (IPCC) va publicar el seu 5è informe d’avaluació, on demostren un cop més, que fins i tot aplicant fortes mesures de mitigació per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacles (fonamentalment CO₂), en unes dècades la temperatura del planeta pujarà, com a mínim, de 1 a 3 graus. Lògicament, això provocarà canvis en les àrees de distribució dels organismes, molts dels quals de fet ja les estan canviant. Que passarà quan les espècies protegides que ara viuen dins de les nostres àrees protegides necessitin canviar la seva distribució per adaptar-se al augment de les temperatures?

L’any passat el grup intergovernamental d’experts del canvi climàtic va concloure que en unes dècades les temperatures pujaran de 1 a 3 graus si aconseguim reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni. Això es podria assolir, per exemple, fent un ús més eficient de l’energia, utilitzant energies alternatives que no provoquin emissions de diòxid de carboni, canviant alguns dels nostres costums i estils de vida poc sostenibles i cuidant els boscos del planeta. Si no fem aquests canvis, el pronòstic és un augment de la temperatura de 3 a 7 graus!

Considereu l’exemple d’un ocell com el reietó que ens proposa el Institut Català d’Ornitologia. El 2050 les àrees que ara ocupa ja no seran òptimes i, segons els models de temperatura, els reietons previsiblement desplaçaran la seva distribució a noves àrees que ara no estan ocupant (jugueu amb aquesta modelització clicant els anys). Aquestes àrees, però, potser no estaran disponibles! Per exemple, potser estaran ocupades per una urbanització o una pista d’esquí. I les espècies amb una mobilitat molt més reduïda que la dels ocells, com ara els amfibis? Desapareixeran? Les haurem de moure nosaltres abans no ho facin? Si les traslladem nosaltres a noves àrees, quin impacte tindran sobre les espècies que viuen en aquestes àrees?

Són debats que malauradament, ara com ara, no tenen una resposta clara, i potser no la tindran mai.

Jacob Gonzàlez-Solís

Un petrell Gongon dibuixat per un dels membres del nostre equip, el Sergi Torné.