basic | Post de projecte

18 – Deixem l'Antàrtida

22 febrer 2017 | basic, Post de projecte

RQ024
Dibuix d’una alumna de 3r de primària de l’escola Oriol Martorell
Tenir, créixer, córrer. Ens ha donat per aquí, als humans, en la nostra recerca de la felicitat. La riquesa demana més riquesa per mantenir-se, traient els costos ambientals de l’equació i deixant enrere una estela d’empobrits. I, a cadascú, se’ns ha ficat a dins el neguit que el meu benestar i progrés personal depèn del que tingui i de la rapidesa amb què ho renovi, siguin coses o experiències. Fixeu-vos en la paradoxa:
sintetitzem materials que durin més, que siguin més segurs i higiènics i resistents i lleugers… però ho renovem tot més de pressa. Resultat:
generem una enormitat de residus indestructibles, malgrat els esforços del reciclatge (beneïts siguin!). Al mes de gener, a l’Institut de Ciències del Mar hem tingut una exposició de fotografies d’objectes trobats al fons del mar pels pescadors de ròssec. Nines, xarxes, roba, ferros recargolats.
La producció i ús de plàstics a tot el món, però sobretot al món desenvolupat, és atroç. Molts acaben abocats a la natura de forma descontrolada. Al mar, bona part dels plàstics suren i són arrossegats des de la costa mar endins. El projecte Malaspina, i altres iniciatives internacionals, han mostrat que, tal com prediuen els models de circulació dels oceans, els plàstics flotants tendeixen a acumular-se als girs centrals dels grans oceans, ben lluny d’allà on han estat abocats. Això és una constant de molts dels nostres residus: acaben acumulant-se lluny d’on els hem produït. Hi ha contaminants atmosfèrics no degradables que s’han trobat en concentracions altes a la llet materna dels mamífers de l’Àrtic, incloses les mares dels pobles indígenes. Ja em direu si no és ben injust, això.
Map_plastics
Distribució dels plàstics trobats a la superfície del mar durant el projecte Malaspina i altres campanyes oceanogràfiques. Com més gran i més vermell és el cercle, més elevada és la concentració. (font: A. Cozar, projecte Malaspina)
Prop de la costa -ja ho sabeu si aneu a la platja- abunden els objectes grossos, com les bosses. Els animals que s’alimenten de meduses, com les tortugues, les confonen i sovint acaben tenint problemes digestius. A l’oceà obert, la majoria dels plàstics són petits fragments de pocs mil·límetres o més petits encara, de la mida del plàncton, i cal detectar-los amb una lupa. Són el resultat de la degradació dels objectes amb el temps meteorològic i cronològic. Els depredadors del plàncton (amfípodes, eufasiàcids, peixos, ocells, foques) se’ls empassen i se’ls embussa el tracte digestiu.
Plastics
Fragments de plàstic trobats a l’oceà (A. Cozar)
Torneu-vos a mirar el mapa i fixeu-vos que a l’Oceà Austral hi ha molt poques mesures de la concentració de plàstics. Durant la nostra expedició, el Giuseppe Suaria, italià, i el Peter Ryan, anglès, es dediquen al recompte de plàstics. El Peter és un conegut ornitòleg que, mentre passa el dia fent observacions i fotografies d’ocells des de coberta, inspecciona el mar per comptar els objectes sintètics flotants.
El Giuseppe, quan hi ha estació de mostreig, fa anar les xarxes de captura de plàncton en vertical, i les de captura de nèuston en horitzontal. Ambdues tenen una mida de malla de 200 micròmetres (dues dècimes de mil·límetre). Miren a la lupa el plàncton recollit i compten els fragments de plàstic que hi troben, i en guarden mostres per analitzar. Quan poden, baixen amb zòdiac a les illes o a la costa del continent i agafen terra de la platja per buscar-hi plàstics.
Aleksandr_Bukass Zodiac near the Balleny_red El Giuseppe, en primer pla a la dreta, a la recerca de plàstics
 
Durant aquestes primeres dues etapes de la volta a l’Antàrtida, les primeres dades indicaven que l’Oceà Austral estava molt net de plàstics: ni objectes flotants, ni gran cosa a les xarxes. Se’ls va acudir filtrar aigua per una malla més petita, de 20 micròmetres (2 centècimes de mil·límetre), i va resultar que allí sí que apareixien fibres i fragments remenuts de tots els colors. A partir d’aleshores, a més de les pesques en xarxa, han estat filtrant l’aigua de la bomba de superfície del vaixell, a 5 m de profunditat, i han anat llançant una galleda per agafar l’aigua de la superfície.
bongos_red
Les xarxes bongos per mostrejar plàncton
Jasmine_Classic_Science_red
 El mètode clàssic de mostrejar aigua de superfície amb una galleda
 
Així a sobrebot, les hipòtesis que explicarien que a l’Oceà Austral els trossets de plàstics més abundants són més petits que als altres oceans són dues: o bé es tracta de plàstics més vells, que porten més temps al mar perquè som molt lluny de les grans ciutats, i per tant s’han anat fragmentant més, o bé és que els ocells, més abundants aquí baix que a la majoria dels oceans, empassen sobretot els fragments més grans.
Sigui com sigui, les dades de l’expedició confirmen que la petjada humana arriba a tots els racons del planeta.
Sky_TierraFuego
El cel de Tierra del Fuego per sobre del Cabo de Hornos
 
Tierra del Fuego. Fa 27 dies que vam sortir de Hobart quan deixem enrere la Península Antàrtica i enfilem el Pas de Drake, conegut (i temut) pel vent furiós i el mar agitat. Nosaltres, però, continuem amb la tònica de tot el viatge i el trobem amansit. Per a la nostra última parada, les illes de Diego Ramírez, ens cal anar a recollir dos pilots xilens que ens guiaran en la navegació vora les illes i en els canals fins a Punta Arenas. Són normes marítimes xilenes i internacionals. Fem volta, doncs. Quan entrem als canals passat el Cap d’Hornos, la Tierra del Fuego ens rep amb l’espectacle dels seus cels impossibles: núvols de totes les textures sobre cadenes interminables de muntanyes verdes esquitxades de neu; a l’oest plou mentre, a l’est, l’ambre de la posta contrasta els perfils abans de d’apagar-los del tot. La barca xilena ens ve a trobar al mar i els pilots s’enfilen acrobàticament amb el vaixell en marxa. Després, sopar i adonar-se que ja ha tornat la nit de veritat, la que cava un solc fosc entre ahir i demà.
Pilot_red
L’operació acrobàtica d’embarcament dels pilots xilens per l’escala dels micos
Les Diego Ramírez són illots verds reconcentrats d’ocells. Es calcula que, en una àrea de 5 km2 hi deu haver més d’un milió de parelles de petrells blaus. I colònies gegantines d’albatros. I petrells gegants i altres espècies. Els ecòlegs i geofísics terrestres que baixaran a mostrejar han de seguir unes normes molt estrictes per no molestar els ocells i, sobretot, no trepitjar els caus que els petrells blaus fan sota l’herba. Els que ens quedem al vaixell comentem que fa il·lusió tornar a veure verd i, fins i tot, senyals de civilització: una de les illes té una estació meteorològica ocupada per torns de 6 mesos.
Diego_red
 Embarcant a la zòdiac davant de les illes Diego Ramírez
Acabades les anades i vingudes en zòdiac i helicòpter sobre un mar que s’ha anat embravint, i acabats amb èxit els ròssecs de fauna bentònica, recollim i engeguem cap a Punta Arenas, destinació final d’aquesta etapa. Anem enllestint els informes i registres de dades que hem de posar en un servidor comú. La Gisela ens explica què podem fer a Punta Arenas, i a molts se’ls fa la boca aigua pensant en la centolla (cranc) i el pisco sour (beguda), dos dels productes tradicionals. Jo tinc ganes de caminar, de perdre’m al bosc, pujar una muntanya i anar paint tot el que he viscut. Abans, però, caldrà fer el traspàs a la Pau, que s’incorpora en lloc meu, i deixar-ho tot a punt per a la propera etapa, la que tancarà el cercle amb l’arribada a Cape Town.
SORPASSO1
El Rafel analitzant una mostra de gasos a l’aigua
Marina_red
La Marina, que analitza partícules orgàniques i microorganismes
Holly_red
La Holly, que analitza gasos i osmòlits de nitrogen
Group_leg2_red
Els participants de l’etapa 2 de l’ACE
 
Comiat (però no us perdeu la col·lecció de fotos del proper post!)
L’Antàrtida atrapa com pocs llocs al món. Sobretot, perquè és una vasta terra i regió on la natura té tot el protagonisme i es desplega amb tot l’esplendor. Però també perquè, com vas descobrint a mesura que la coneixes, és un lloc on conflueixen moltes coses: s’hi han comès veritables atrocitats, com la caça massiva de balenes, s’hi han desplegat ambicions personals i imperialistes, s’hi han gestat acords geopolítics excepcionals, s’hi han dut a terme proeses empenyent els límits de les capacitats humanes, s’hi ha fet troballes científiques determinants.
Avui, mirar-se el món des de l’Antàrtida és una invitació a l’esperit de col·laboració, a la llibertat de llançar preguntes genuïnes sense respostes precuinades, a l’admiració i l’agraïment, tan necessaris, al sentir-se part d’una vida ancestral, poderosa, dinàmica, que ens fa tots iguals, de la mateixa pasta, del pes just d’un floc de neu.
Rafel Simó
Tarek_ball_red
Foto de Tarek Bazley

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.