basic | Post de projecte

12 – L'illa d'Scott i els cants de balena

09 febrer 2017 | basic, Post de projecte

Imatge: L’illa de Scott amb el seu caractrístic pilar de roca veí
Passades les illes Balleny, i abans d’emprendre la llarga travessia cap a Pere I, ens aturem a l’illa de Scott. Aquesta també impressiona, però per raons contràries a les de les Balleny: és minúscula, un tros de roca basàltica emergit al mig del no res. De fet, dos trossos de roca, perquè l’illot pròpiament dit, que no deu fer més de dos-cents metres de llarg, està acompanyat per un pilar impressionant de la mateixa alçada. Talment un sentinella amb fusell que vigilés les entrades i sortides al Mar de Ross. No és un lloc on voldries naufragar… riu-te de l’illa que va imaginar en Sànchez-Pinyol per a La pell freda.
El dia no acompanya gens, grisot i amb nevades intermitents, i les platges de roca estan escombrades per les onades. Així i tot, els pilots dels helicòpters s’ho maneguen per deixar investigadors a l’altiplà de l’illot, mig cobert de neu glaçada, avui enfarinada de neu nova. Els hi esperen dues sorpreses: creixen algunes molses, a les roques, i la neu glaçada que hi ha sota la neu nova és tota tenyida de verd. En Lois, el microbiòleg de Brest, torna tot esverat amb una galleda de neu verda. En fondre-la, queda una sopa espessa de clorofil·la. A la lupa es veuen un munt de filaments, no pas diatomees com les de la polynya de Mertz. L’ensumo… i fa olor de dimetilsulfur, el meu gas preferit! Recordeu, el gas que atrau els ocells i ajuda a formar núvols. Prenc mostres i faig anàlisis perquè, pel que sabem fins ara, aquest gas es produeix a partir de compostos presents en aigües i gels salats, no pas en neu “ dolça”. Demano a l’amic Pep, ecòleg microbià, si sap què pot ser, perquè em ronda la idea que poden ser cianobacteris filamentosos com els que formen tapets microbians als sòls de determinats ambients aquàtics. Cianobacteris vol dir que són bacteris (no pas algues) que tenen clorofil·la i fan la fotosíntesi. Filamentosos vol dir que les cèl·lules s’organitzen en fils de manera que teixeixen una estructura. Des de Terrassa, em diu que hi ha bibliografia que mostra que el cianobacteri Phormidium és comú en el gel que cobreix illes rocoses. Vet-ho aquí! Serà qüestió de seguir estirant el fil, o el filament.
Camp de neu
 A la plana de dalt de l’illa de Scott
Quina lliçó, aquesta roca. És ben bé que la vida s’obre pas en els llocs més impensats, i que l’aparença sovint no fa justícia a la realitat més complexa.
Scott3
Imatge: l’Illa d’Scott
L’home que escoltava les balenes
Poc després de deixar l’illa de Scott, en Brian Miller, de l’Australian Antarctic Division, ens proposa desviar-nos una mica cap al sud, perquè ha sentit les balenes blaves cantar des d’aquella direcció. Com si cantessin sirenes, tots ens hi mostrem entusiasmats; potser tindrem l’oportunitat de veure l’animal més gros de la Terra i un dels que es troben en seriós perill d’extinció. Arribats a la zona on sembla que hi ha d’haver més densitat de balenes, tots sortim a coberta, ben abrigats, i afinem la vista a través de la penombra de la nit polar. La més perseverant és la Rachel, de Texas, que demà fa anys i té la il·lusió de veure una balena blava. La visibilitat, però, no és gaire bona i les balenes no estan per exhibir-se; mica en mica anem plegant, vençuts pel fred, el cansament o la desil·lusió.
Des d’antic, les balenes han despertat la fascinació, la por i la cobdícia a parts iguals, i han generat mites que han transcendit la seva època, des de la Bíblia fins a Mobby Dick i Pinotxo. No és estrany; veure una balena sempre impacta, per la grandària però també per aquest fer tranquil, fins i tot entranyable. Si hi ha un avís de balena, tothom qui pot deixa el que estigui fent per sortir a coberta, encara que sigui per veure’n només el llom i el buf, que és el més corrent.
La balena blava antàrtica (Balaenoptera musculus intermedia) pot arribar a fer 30 m i pesar 200 tones. El Josh Lawrence, que fa la tesi sobre balenes, em comenta que sembla ser que no hi hagut cap animal més gros en tota la història de la Terra, ni tan sols el més gros dels dinosaures. A principis del segle XX se’n calculaven vora el quart de milió d’individus; el 1973 en quedaven menys de 400. Tot, per la caça indiscriminada per a usos industrials: la utilització de la carn i del greix. El negoci dels baleners va ser molt lucratiu (ja he explicat que van estar al darrera de moltes de les primeres exploracions antàrtiques) fins que, sortosament, el 1986 es va signar una moratòria internacional que només permet la caça de balenes amb finalitats científiques. Avui, la població de balenes blaves s’està recuperant mica en mica i ja n’hi deu haver prop de 3000 individus, molt lluny encara de garantir la supervivència de l’espècie. Si antigament se les podia trobar a latituds baixes, avui pràcticament només se les troba prop del gel.
Bluewhales_josh1
Bluewhales_josh2
Dues imatges de balenes blaves a l’entrada del Mar de Ross
Les balenes més comunes en aquestes aigües són la Balaenoptera bonaerensis, coneguda en anglès com a minke whale, més aviat petita, que migra fins als 10-20°S a l’hivern i s’acosta al gel a l’estiu, i la iubarta o balena amb gep (Megaptera novaeangliae), també migradora i molt abundant, ambdues menjadores de krill. De les dues n’hem vist un grapat, aquests dies.
humpbacks_alex
Imatge: iubartes o balenes geperudes, força abundants en les aigües antàrtiques. 
Avui els observadors ocasionals no hem tingut sort, amb les balenes blaves. Costa que es deixin veure, però continuen cantant. No se sap gaire per què ho fan; sembla ser que no són avisos de perill, més aviat una conducta sexual, o de reagrupament, o d’avís de menjar. Sigui com sigui, els sons de les balenes permeten traçar-ne els moviments i densitats sense necessitat d’haver-les de veure. Les freqüències del cant són identificatives de les espècies.
El Brian dirigeix el grup dels escoltadors de balenes. Ho fan amb micròfons especials sota l’aigua, hidròfons. M’explica que el vaixell és massa sorollós per portar-hi hidròfons fiables, i el que fan és llançar boies SONO al mar. Aquestes boies tenen una part que s’enfonsa cap als 100 m, i una altra que obre com un airbag i queda flotant amb una antena; ambdues estan connectades per un cable. La part que s’enfonsa té l’hidròfon, que permet escoltar el cant, i sensors direccionals que permeten veure d’on ve. L’antena envia el senyal al vaixell. Sense la interferència del soroll del vaixell, el sistema permet captar sons en un radi de 100 km. Per què l’hidròfon baixa a 100 m? Doncs perquè en aquestes aigües hi ha un mínim de temperatura entre els 50 i els 150 m de fondària, i aquest mínim actua com a canal de so: el so hi rebota d’una manera que es transmet molt eficientment, com si parléssim d’una fibra òptica natural. A més, està prou lliure del soroll del vent i les onades a la superfície.
Bryan2
Bryan1
Imatges: el Brian i l’Elanor Miller escoltant el cant de les balenes. 
El Brian i el seu equip deixen anar una d’aquestes boies SONO cada 60 milles, aproximadament, és a dir unes 4 vegades cada dia. Només en aquesta etapa de l’expedició n’hauran utilitzat un centenar. Mentre un escolta el so i l’enregistra, i n’analitza les freqüències, un parell més s’estan a la coberta de dalt de tot, amb el plumífer, els prismàtics i la càmera, repassant una i altra vegada l’oceà fins a l’horitzó. Amb aquesta tècnica pretenen obtenir un mapa de la presència de balenes de diversos tipus en la zona. De fet, amb aquesta guàrdia continuada, ells sí que n’han vist i fotografiat una quantes, de balenes blaves, aquests dies.
Un apunt: les boies SONO es van desenvolupar amb finalitats militars, per escoltar els submarins. La Navy australiana, britànica i d’altres països en compra a milers. Si no hi ha guerra, passats uns anys es considera que han caducat per a ús militar i es retornen al fabricant, que les ven amb un descompte sucós. D’aquí que els projectes científics se les puguin permetre. Ja veieu quin és l’ordre de prioritats d’inversió dels diners públics.
Bryan3
Foto del Brian a punt de llançar una boia SONO per escoltar balenes
És un tipus tranquil, el Brian. Somriu molt i a vegades sembla que li faci mandra parlar. Suposo que, per passar-se el dia escoltant poca cosa i mirant les textures del mar per trobar-hi poca cosa, s’ha de ser d’una pasta especial. M’hi sento bé, amb la gent que parla poc sense ser esquerps; em sembla que em conviden a parlar menys i, d’alguna manera, em donen pau. Hi ha hagut moments, aquests dies, d’estar-me al costat d’algú mirant un paisatge corprenedor, i respectar-nos el silenci, aquest estat d’admiració íntima. Encara hi ha un altre estat, el de l’escolta. Pots estar en silenci i dialogar amb tu mateix, o pots escoltar, escoltar l’altre o la natura, o l’entorn, o el silenci mateix. Moltes tradicions filosòfiques i espirituals posen l’escoltar en l’arrel de la saviesa, i faríem bé de tenir-ho present i assajar-ho, els educadors de tota mena i pelatge: mestres i professorat, caps i monitors, pares i mares. Hi intueixo tresors, detalls inesperats, balenes blaves.
 
Tabular
Imatge: Iceberg tabular prop de l’illa de Scott
Rafel Simó
Travel-plan-ACE-leg2-Scott
La part del recorregut efectuada fins ara per l’expedició: desde Sudàfrica a Austràlia en una primera etapa, i ara desde Hobart a l’illa Scott. 
 
 

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.