És el que Zurita, el gran historiador aragonès del segle XVI, va definir com una «confederación» entre bona part de la noblesa catalana i aragonesa, amb el suport de ciutats com Saragossa o Osca, «para apoderarse de la persona del rey». Tothom pot enganyar, i enganya, el rei, que tot just té disset anys, però quan Jaume I intenta burlar i deixar plantats els rebels amb un pla de fuga nocturna no aconsegueix de convèncer ni la seva pròpia esposa.

Si vols escoltar i llegir els episodis relacionats, fes clic a aquest fragment de la versió digital del Llibre dels fets.

Reclosos en un palau

L'acció s'inicia amb una assemblea a l'església major d'Alagó, on el rei descobreix que el comte Nunó, a qui acabava d'oferir protecció en la guerra de bandositats que l'enfrontava als Montcada, ha canviat de bàndol i s'ha aliat amb els rebels. Malgrat tot, els nobles conxorxats aconsegueixen de convèncer el rei «amb belles noves e paraules» perquè els acompanyi a Saragossa, on Jaume I i Elionor acabaran reclosos en el palau de la Suda, vigilats dia i nit per una guàrdia de més de cent homes armats. Per acabar-ho d'adobar, Guillem Boí i Pere Sanç de Martel, els caps de la guàrdia, violen la intimitat de la parella reial plantant els seus llits «lla on les dones solien jaure», és a dir en el lloc de les dames de companyia de la reina, molt a prop del llit on dormen Jaume I i Elionor. A Saragossa les belles, però falses, paraules que acabava de sentir a Alagó es tornen aspres i dures quan Guillem Boí, sentint plorar la reina a causa de la tensió i de les humiliacions que rep, li adreça en aragonès unes paraules plenes de cinisme recomanant-li que plori perquè amb les llàgrimes la tensió minvarà i la seva salut millorarà.

Què es pensava a l'Edat mitjana sobre els efectes de la vida emocional sobre la salut dels individus?  El text llàgrimes d'ira analitza a bastament allò que els filòsofs anomenaven "passions de l'ànima" i els metges "accidents".

Aïllat, traït i humiliat

   El rei ha de suportar provocacions de vassalls rebels i fatxendes com Guillem Boí i, en canvi, no pot entrevistar-se amb vassalls tan fidels com Ato de Foces, majordom d'Aragó, perquè els rebels no ho permeten. No és estrany que Jaume I, aïllat, traït i humiliat, tingui una primera reacció de força ‘deseixint-se', és a dir trencant el vincle que l'unia com a senyor feudal i vasall amb  Pero Aunés, un dels caps de la facció rebel.

La segona reacció de força és un pla una mica novel·lesc perquè la reina fugi de nit del palau i, un cop fora, Jaume I pugui actuar amb més llibertat de moviments contra els nobles rebels. La reina Elionor, però, es nega a fugir i, per més que el rei intenti convèncer-la, no canvia d'opinió. Tot i que d'entrada pot semblar que la negativa d'Elionor està provocada per la por, més aviat s'ha d'interpretar com una decisió plena de prudència i de saviesa, presa per una dama més gran i madura que el rei, tal i com expliquem al text La lliçó de la reina Elionor.

   Jaume I rep aquest cop una lliçó de la reina, tot i que al preu, en primer lloc, d'haver de pagar, per aconseguir de sortir del palau de la Suda, una indemnització de 20.000 morabetins a Guillem de Montcada pels danys inflingits al castell de Montcada, i, en segon lloc, de fer veure que no s'adona que Guillem de Montcada, Nunó Sanxes i Don Ferrando, els caps de la facció rebel, el continuen enganyant.

Xavier Renedo