Si vols escoltar o llegir aquest episodi, fes clic a aquest paràgraf de la versió digital de El llibre dels fets .

El fil conductor que uneix i dóna una unitat dramàtica als paràgrafs 213-215 del Llibre dels fets és la preocupació obsessionant del rei per l’arribada de provisions al campament del Puig per poder garantir durant uns quants mesos l’alimentació de l’exèrcit i el manteniment del campament. 

Sense vi ni farina

Som al juliol del 1237, el setge fa mesos que dura, els cavallers i la tropa comencen a estar cansats i la manca de queviures posa en perill la continuïtat de tot plegat. L’arribada, plena d’entrebancs, de Bernat Guillem d’Entenca al Puig de Santa Maria amb més cavallers dels previstos, però també, desobeint les ordres que se li havien donat, sense ni un litre de vi, ni tan sols un gram de farina, de cansalada o de civada, fa que la situació encara s’agreugi més i que el rei arribi gairebé a perdre els nervis en una conversa tibant. Jaume I passa una nit en blanc intentant trobar a la desesperada una solució i al final la troba: anirà primer cap a Borriana, i després cap a Tortosa, a la recerca de provisions pels seus soldats i els seus cavallers. L’endemà se n’hi va i aconsegueix les provisions desitjades.

Una anècdota real o ficció?

S.M. Cingolani ha proposat una suggestiva font bíblica de l’episodi de l’oreneta, el psalm 83, i una interpretació de l’escena com una manifestació de simbolisme messiànic. Segons Cingolani, l’episodi deu ser una ficció, donat que és difícil que una oreneta decidís fer el niu en un campament sorollós i, sobretot, perquè a finals de juliol ja no és temps de fer nius. Estic d’acord amb la font bíblica, però dubto molt que l’episodi sigui una ficció. No em sembla que Jaume I inventi gaire, en tot cas el que fa al llarg de tot el Llibre dels fets és reinventar bona part de la seva vida. Em sembla, ben al contrari, que es tracta d’una anècdota real, d’un fet digne de ser recollit en el seu llibre, perquè, per una banda, l’escena no té lloc al sorollós campament del Puig, sinó a Borriana, lluny de la primera línia del front; i perquè, per altra banda, les orenetes, com molts altres ocells, poden fer el niu per segona vegada si el primer niu ha estat destruït, cosa que devia ser molt freqüent en territoris devastats per una guerra. Per tant, em sembla gairebé segur que l’episodi va tenir lloc i que el que va fer Jaume I, que es devia saber els psalms de memòria, va ser fer-ne una lectura religiosa i messiànica a partir del psalm 83. El que llegim, doncs, en els paràgrafs 213-215 és ben poc èpic: un rei malalt, una discussió, unes gotes de lírica franciscana i, sobretot, molta pietat i una interpretació messiànica del paper que Jaume I juga en el Llibre dels fets.

Però què hagués passat si en comptes d’una oreneta hagués estat garsa o una òliba? Per saber què va passar exactament i perquè va tenir aquest efecte, llegiu el text Pus en nostra fe era venguda…

Xavier Renedo