Post de projecte

La sorprenent biologia dels mosquits

28 juny 2012 | Post de projecte

Al món en general, l’interès pels mosquits ha estat important a causa de les greus malalties que poden transmetre, en especial els gèneres Anopheles, Culex i Aedes. No cal recordar que els Anopheles són responsables de la malaltia infecciosa més brutal que hi ha, la malària o paludisme.

Els culícids presenten una metamorfosi completa. Les seves larves i pupes es desenvolupen obligatòriament a l’aigua on respiren directament l’oxigen de l’aire gràcies a una estructura que s’obre a l’extrem de l’abdomen i que en la majoria de mosquits és un sifó en forma de tub i que en el gènere Anopheles és simplement una obertura al final de l’abdomen.

Les larves de mosquits exploten des d’aigües fortament contaminades, on es desenvolupa Culex pipiens, un dels mosquits més àmpliament distribuïts, fins a marges de rius d’alta muntanya, passant per maresmes, aiguamolls, forats d’arbres i tota mena de recipients artificials on es pugi acumular aigua.

Aquestes larves s’originen en eclosionar els ous que són dipositats per una femella directament a sobre de l’aigua o justament a la vora. Alguns gèneres com Culex i Culiseta, fan la posta en agrupacions anomenades navícules directament sobre l’aigua i d’altres com Anopheles ponen els ous individualment sobre de l’aigua surant gràcies a unes estructures flotadores anomenades sacs aerífers.

Altres gèneres com l’Aedes, dipositen els ous de manera individual en sec però justament a la vora de l’aigua i estan adaptats a la dessecació de llargs períodes, fins i tot anys. L’eclosió dels ous conduirà a l’aparició de les larves sempre que s’acompleixin dues condicions: per una banda, la indispensable presencia d’aigua, i per l’altre una temperatura prou elevada com per a permetre el desenvolupament complet del cicle vital.

L’adaptació ja descrita de les larves de poder respirar directament de l’aire malgrat ser organismes aquàtics, els és de gran utilitat ja que en poder captar l’oxigen atmosfèric, poden colonitzar masses d’aigua amb força matèria orgànica en descomposició però pràcticament anòxiques. D’aquesta manera, fins i tot les fosses sèptiques esdevenen un lloc de cria per algunes espècies de mosquits.

La durada del cicle aquàtic és variable i, un cop iniciat, depèn fonamentalment de la temperatura. En general i al bell mig de l’estiu aquest no durarà més d’una setmana en el cas d’espècies adaptades a llocs molt fluctuants i, de deu a quinze dies per d’altres espècies. Les larves passen per quatre estadis i arriben a la fase de pupa que ja no s’alimenta i on es completarà la metamorfosi. En uns dos dies, la pupa donarà lloc a l’adult.

Un cop tinguem femelles i mascles funcionals, aquests buscaran activament les femelles per a fecundar-les, introduint per tota la vida de la femella suficients espermatozoides en unes estructures especials anomenades espermateques. Després, els mascles, com passa en molts altres insectes, viuran molt poc més nodrint-se únicament de nèctars vegetals. Les femelles però, un cop realitzada la còpula, busquen incansablement animals vertebrats, sovint nosaltres, per tal d’aconseguir un àpat de sang ja que necessiten imperiosament d’aquesta elevada aportació energètica per a poder desenvolupar els ous que els permetrà de completar el seu cicle vital.

Les femelles de moltes espècies piquen habitualment en les hores crepusculars però això no vol dir que no es trobin espècies com algunes dels gèneres Aedes o Ochlerotatus, molt agressives i que malgrat picar preferentment durant el crepuscle o la nit, també ho poden fer a qualsevol hora del dia. El ja famós mosquit tigre (Aedes albopictus) pica especialment de dia i a l’exterior de les cases mentre que el mosquit comú de tota la vida (Culex pipiens) ho fa de nit i a sovint a l’interior de les cases.

És aquest àpat de sang, el que fa que els mosquits siguin molestos i potencialment molt perillosos per la salut. Tothom coneix directament el que passa un cop et pica un mosquit: la reacció al·lèrgica pot anar des d’una molesta fava fins a, molt rarament, una reacció anafilàctica. Però encara és pitjor la seva capacitat per a transmetre diversos tipus de malalties causades per virus, protozous i fins i tot nematodes. Dengue, febre groga o el virus del Nil occidental són només alguns exemples dels centenars de virus transmesos per mosquits a moltes parts del món. Diferents espècies del protozou Plasmodium són les causants de les diverses formes de paludisme que afecten especialment Àfrica, Amèrica i Àsia. Malgrat això, no podem deixar de recordar que la bona notícia és que al nostre entorn actualment no hi ha pràcticament incidència d’aquestes malalties.

Carles Aranda

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.