En el nostre jaciment d’Althiburos hem trobat un conjunt d’estances amb un paviment romà fet amb el sistema conegut com opus signinum, però el temps l’ha malmès i tenim parts desaparegudes que el deixen incomplet.  Si volguéssim fer una restauració, com podríem omplir aquests espais sense canviar-ne l’estètica?

La resposta és evident: hauríem de saber quina tècnica constructiva empraren els romans per poder reproduir-la i utilitzar-la en els indrets a reintegrar. Per tant, avui el que us proposem es fer un paviment d’opus signinum tal com es feien ja fa més de 2000 anys.

Materials

Per tal de realitzar aquest exercici calen els següents materials (a més de la supervisió d’un adult):

–         1 litre d’aigua.

–         250gr de calç.

–         1 ampolla d’aigua plena de sorra neta i fina.

–         1 test de ceràmica

–         1 capsa de sabates.

–         1 got.

–         1 espàtula

–         1 cabàs

–         El cap d’una escombra.

–         1 bossa de pedres petites (1cm)

–         1 bossa de pedres grans (4cm)

Un cop tenim reunits tots el estris i materials necessaris, passarem a elaborar el nostre experiment:

1. En primer lloc col·locarem dins la capsa de sabates una primera capa de pedres grans (el que els romans anomenaven el rudus). Mirarem que s’ocupi bé tot el fons sense que quedin espais buits.

2. Després  passarem  a col.locar la segona capa de pedres més petites dins la capsa. Sobre aquesta ja s’hi sustentarà el paviment. D’aquesta capa els romans en dèien statumen.

3. A continuació, i amb molt de compte, passarem a triturar un test que no feu servir fins tenir petits fragments ceràmics així com una pols d’un color vermell intens i deixarem les restes preparades sobre un paper de diari per no embrutar res.

4. Acte seguit passarem ara a col·locar dins el cabàs un got de calç i tres de la sorra que havíem recollit. A aquests materials els hi afegim les restes del test esmicolat així com un got d’aigua ple en les seves ¾ parts. Fet això començarem a remenar enèrgicament la barreja fins que obtinguem una mena de pasta rosada.

5. Un cop tenim la pasta rosada l’abocarem dins la capsa de sabates, per sobre de l’statumen, i l’estendrem per tota la seva superfície amb l’espàtula mirant que quedi una superfície regular i llisa. Per aconseguir això l’ús del cap d’una escombra es força útil per tal de facilitar que la barreja arribi a tots els racons de la caixa .

6. Finalment ho deixarem tot plegat assecant-se durant un parell o tres de dies fins que veiem que la superfície queda eixuta, ben compactada i sòlida. Un cop fet això cal trencar un dels cantons llargs de la caixa de manera que es pugui veure, en tall, el nostre paviment i, de la mateixa manera, comprovar com eren les capes amb les quals es formaven originalment aquests tipus de sòls en l’època romana.

Que podem observar?

  a)      Una manera força senzilla de fer un paviment  que és perfectament habitable, i no només això, sinó que a més un cop ben sec i polit, resulta ser també totalment impermeable als líquids. Per tant és ideal tant per a vivendes com per a dipòsits, piscines, etcètera. De fet els romans empraren aquest sistema per ambdues finalitats.

b)      Atenent al fet que el morter que hem fabricat es barreja i adhereix sobre les capes inferiors (statumen i rudus), que a la vegada reposen sobre el terra, donant lloc així a una capa aïllant (pedres i aire) obtenim un sòl totalment mancat d’humitats i perfectament habitable.

c)      Així mateix, com la calç junt amb la sorra i l’aigua donen lloc a un morter que actua de manera molt similar al ciment que fem servir nosaltres avui dia. Si bé és cert que en un primer moment s’obté una barreja  pastosa,  un cop eixuta esdevé una superfície molt dura i compactada, ideal també per a donar cohesió a d’altres materials.

Que ens indiquen les observacions?

L’increíble coneixement que teníen tant romans com fenicis (inventors d’ aquesta tècnica de l’opus signinum) a l’hora de la creació dels paviments.

Obviament, aquests coneixements constructius pel que fa referència als paviments, i en el cas de l’arquitectura romana en general, car ara concretament parlem d’un àmbit romà,  s’han d’extrapolar a altres grans focus de coneixença. Parlem de la construcció de grans arcs, de cúpules, edificis enormes, sistemes de clavegueram… Parlem també d’enginyeria hidràulica, d’aqüeductes, grans dipòsits per abastar ciutats… Parlem d’una civilització que, influenciada pels grecs i per molts altres pobles que va dominar, van saber treure’n profit dels coneixements dels vençuts… Així doncs, dels esmentats grecs adoptaren el que encara avui són les bases de l’urbanisme regular, creat per Hipòdam de Milet; i dels fenicis, per exemple, van aprendre grans avenços en enginyeria naval, etc.

De fet, tota aquesta tecnologia, que ha fonamentat les bases de la nostra actual civilització, té el seu origen ara fa més de 2000 anys.

Cal saber, a més, que el poble númida, en el qual es centra la nostra investigació, va rebre també nombroses influències tant de fenicis com de romans, car va estar constantment en contacte amb aquests dos pobles: amb els feno-púnics primer (d’origen fenici) i, finalment, amb els romans, que els van acabar ocupant, dominant i aculturitzant.