Reprenguem l’exemple del forn del missatge anterior. Tal com ja hem explicat, per poder fondre una roca una manera d’aconseguir-ho és amb un increment de temperatura. Imaginem que augmentem la pressió dins d’aquest mateix forn. Llavors, la roca necessitarà més temperatura per fondre’s.

L’increment de la pressió afavoreix que els àtoms es reordenin en estructures més denses i compactes i, per tant, es requereixen temperatures més elevades per fondre els minerals. En termes pràctics de la Terra, com que la pressió creix cap al seu interior, per fondre el mateix percentatge de roques es necessiten temperatures superiors. O el que és el mateix, amb una disminució de pressió (descompressió), les roques es fonen a menor temperatura.

Ens podem imaginar doncs que una porció profunda de la Terra està sotmesa a una temperatura important, sense fondre.  Aquesta porció de roques puja cap a la superfície terrestre ràpidament (sempre a escala geològica) sense refredar-se gaire, fins arribar a fondre a les pressions inferiors que troba. Això passa en determinats ambients i escenaris geològics (dorsals centre oceàniques o ‘hot spots’).

Per tant, la descompressió es un altre factor generador de magma

El tercer factor que fa abaixar la temperatura de fusió d’una roca qualsevol és la introducció d’aigua dins del sistema pressuritzat on sigui aquesta roca. En presència d’aigua la temperatura de fusió de les roques i minerals disminueix considerablement.

Un magma que pugi a zones més superficials pot continuar fos a temperatures més baixes si conté aigua. Així, aquest magma assolirà més fàcilment la superfície terrestre. A la natura això passa no tant per la introducció d’aigua, sinó per l’alliberament de l’aigua ja present a la roca dins de la xarxa cristal·lina d’alguns minerals (com ara miques i amfíbols).

Normalment trobem aquest cas quan la roca supera un determinat llindar de pressió. És a dir quan incrementa la seva situació de profunditat relativa respecte a la superfície terrestre (típicament a les anomenades zones de subducció).

Per tant, els tres factors que generen els magmes per fusió parcial són: l’increment de temperatura, la disminució de pressió, i augment de la pressió parcial de l’aigua.

Un cop produït el magma, cal un ascensor que el pugi fins a la superfície terrestre

Aquest ascensor és una fractura (discontinuïtat física) dins de la terra, que afecta gruixos importants de la seva escorça, i que a més ha d’estar formada per blocs que s’estiguin separant (el que anomenem un comportament distensiu).

Sense aquest ascensor el magma es quedaria tancat dins de la terra i no hi hauria volcans

Com a resultat de tot això, la generació de magmes en concentra en poques zones de l’escorça terrestre, en zones de límits entre plaques tectòniques. Només en aquests punts concrets, on es donen les condicions de formació dels magmes i alhora l’existència de fractures que poden actuar ‘d’ascensors’.

Aquestes zones allargades són els límits de plaques generadors d’escorça oceànica (les dorsals centre oceàniques, una mena de muntanyes allargades sota el mar presents a tots els oceans, que només emergeixen per sobre de l’aigua a Islàndia) i els límits destructors com ara les serralades de tipus andí o els sistemes d’arc illa.

Un tercer tipus d’àrees volcàniques apareixen allà on un corrent sòlid (però calent) de roca ascendeix a través del mantell terrestre i perfora la escorça, ja sigui continental u oceànica (sí, el planeta també duu piercings, i són volcànics!). Aquest tercer tipus d’ambient de formació de magmes s’anomena d’intraplaca.

Però això ja és un altre tema, i per avui ho deixarem aquí. Bon cap de setmana!

Domingo Gimeno