Estem fent recerca amb l’objectiu de curar una malaltia: la fibrosi pulmonar. Podreu anar seguint com ho intentem, cada dia us ho anirem explicant.
Per entendre què és la fibrosi pulmonar, primer cal recordar quina és l’estructura dels pulmons. Encara que els detalls semblin complicats, al final els pulmons només són com dues bosses que omplim d’aire en inspirar. L’oxigen d’aquest aire és el que anirà a la sang per ser transportat fins a totes les cèl·lules del nostre cos. Al mateix temps, el CO2 que generem amb el metabolisme i que cal eliminar fa el viatge invers i passa de la sang als pulmons.
Com podem imaginar, per tal que l’oxigen i el CO2 facin el salt des de l’interior del pulmó fins a l’interior dels vasos sanguinis o al revés, cal que la paret que els separa sigui molt i molt prima i, a més, que tingui una superfície com més gran millor. Si la paret és massa gruixuda, ni l’oxigen ni el CO2 podran travessar-la i no arribaran a lloc. I com més gran sigui la superfície, més gasos es poden intercanviar cada vegada que respirem.
Per aconseguir augmentar la superfície, la solució ha estat anar dividint la bossa gran en moltes de petites. Així, la superfície per on s’intercanvien els gasos és molt més gran. Si poguéssim desplegar completament un pulmó, la superfície total seria d’uns 80 metres quadrats. Aquestes bosses, de les que en tenim milions, les anomenem “alvèols” i són les que fan que els pulmons tinguin un aspecte semblant al d’una esponja.
D’altra banda, per aconseguir una paret ben prima, que permeti el pas dels gasos, tenim unes cèl·lules especialitzades que s’anomenen pneumòcits. D’aquests n’hi ha de dos menes, els que cobreixen la paret dels alvèols s’anomenen “pneumòcits tipus I” i presenten una superfície molt allargada i extremadament prima. Fan com un mosaic cel·lular que constitueix la paret de l’alvèol i per on els gasos poden creuar fins als capil·lars sanguinis que hi ha a l’altre costat dels pneumòcits.
Però hi ha un altre tipus de pneumòcits. Els de tipus II (no van mostrar gaire imaginació per batejar-los), que tenen la forma arrodonida més característica de les cèl·lules. Els pneumòcits tipus II tenen dues funcions principals. La primera és actuar com cèl·lules progenitores dels tipus I. És a dir, quan un pneumòcit I és mor, un pneumòcit tipus II comença a dividir-se i a modificar-se fins adquirir les característiques del I. Els pneumòcits tipus I (els allargats) són relativament fràgils i no tenen capacitat per dividir-se ja que estan massa especialitzats. Per substituir-los hi ha el reservori dels tipus II. L’altra funció que tenen és la de fabricar una substància anomenada “surfactant pulmonar” que és com un oli que s’escampa per la superfície dels pulmons i evita que es col·lapsin.
Als pulmons hi ha més tipus de cèl·lules, però per entendre el que passa durant la fibrosi pulmonar només ens cal fixar-nos en un tercer tipus, que de fet no és específic dels pulmons sinó que n’hi ha a tots els teixits. Unes cèl·lules anomenades fibroblasts, de les que normalment n’hi ha molt poques però que quan hi ha una lesió comencen a créixer i multiplicar-se alhora que fabriquen proteïnes per fer un entramat d’allò més resistent. I és que la feina dels fibroblasts és fer reparacions d’urgència. Si alguna vegada uns heu fet una ferida i us ha quedat una cicatriu, aquell teixit poc sensible però molt resistent de la cicatriu és el que fan els fibroblasts i l’entramat de proteïnes que fabriquen.
Imatge: Wellcome images
dijous, 24 febrer 2011 at 10:51
A veure! El que cura és el metge. Però la biomedicina és la que dóna al metge eines per saber com curar. I la recerca biomèdica és pot fer des de molts àmbits de la ciència. Als laboratoris de recerca hi podeu trobar biòlegs, químics, biotecnòlegs, farmacèutics, matemàtics, informàtics, botànics, veterinaris, immunòlegs, microbiòlegs, enginyers, biofísics,…
Potser és més fàcil triar la carrera que t’agradi i tot seguit esbrinar com s’aplica aquesta carrera a la branca de la biomedicina.
dimecres, 23 febrer 2011 at 11:38
Senyoreta Sílvia, jo no ho dic per molestar, pero els que curen malalties solen ser els metges, que són els que estudien medicina, si no t’agrada la medicina, com no curis pernils no faràs res més amb aquesta paraula.
PD: Curar els pernils no vol dir salvar-los la vida, esta relacionat amb la cuina.
dimarts, 1 març 2011 at 10:34
Sr Eduard, em sembla que el seu text a l’hora de respondre a la Sílvia està un pèl pujat de to. No sé si aquell dia va menjar pernil (del curat, és clar) en mal estat. Per això el mal de panxa no li deixà respondre amb prou delicadesa a una adolescent preocupada pel seu futur laboral. Amb un índex tan elevat d’abandonament dels estudis, no calen persones que, enlloc d’encoratjar els joves a seguir estudiant, menystenen les seves inquietuds. Els professionals de l’educació li estem molt agraïts.
dilluns, 21 febrer 2011 at 10:08
Hola, em dic Sílvia i tinc 15 anys. De gran vull investigar per curar malalties, però no sé què he d’estudiar (ni medecina ni tecnologia m’agraden). Em podríeu dir quines carreres tinc per poder estudiar això? I alguna informació sobre cada carrera, com per exemple quina diferència hi ha entre unes o altres, què es fa en cadascuna… Ja sé que és molta informació per donar, però us ho agraïria molt, perquè la veritat és que vaig una mica perduda en aquests temes.