El camí directe entre la glacera Mertz i les illes Balleny és ple de gel, la qual cosa ens obliga a desviar-nos cap al nord-est per després, ja fora del gel, girar cap a l’est i enfilar l’illa nord  des de dalt.

Altrament, perdríem massa temps obrint-nos pas a 5 nusos en lloc dels 11 nusos amb què ens movem a mar obert.

Encara al gel, el vespre ens regala una altra d’aquelles estones màgiques difícils de descriure. Hi ha mar de fons en forma d’onades rodones, suaus i espaiades. El mar de fons és el ressò, la propagació, d’una tempesta llunyana, i sempre sorprèn pel que té de d’estrany, de descontextualitzat. Vull dir que les onades són exagerades pel poc vent que hi ha. I, tanmateix, les agraïm, després dels dies de calma. El gel es va fent espès per moments, fins a cobrir-ho tot. Neva una mica, i l’horitzó és estranyament proper per la boira. Pujo a la coberta sobre el pont, la de la vista privilegiada. Entre els que hem pujat, torna a haver-hi un estat d’alegria reposada, de fascinació continguda.

El vaixell, d’una manera tranquil·la, tramunta les ondulacions, sense cap estrèpit, sense esquitxar. Intento trobar imatges per descriure-us-ho i que us feu una idea no només del que veiem, sinó de les sensacions. És molt orgànic, nutritiu, fins i tot. El mar ensucrat, una merenga tota ella en moviment. És com el llençol acabat de rentar, llis i blanquíssim, estès quan arrenca la marinada. Comentem que ens relaxa, ens bressola, ens fa sentir bé. Com el llit de quan érem petits, el dels llençols blancs tibats sota els que movíem les cames fins que ens vencia la son. Mica en mica, encara onduladament, el gel comença a obrir-se en plaques, cada vegada més petites, fins que acaba pigant el mar de granissat. Tal com el son dissol els pensaments en un paisatge buit on tot és possible, l’últim gel es dissol en un mar gris, tot per escriure. Enllà, la nit: el temps on es troben, però no ho saben, el record i les expectatives.

Rafel Simó