Un forat negre és un cadàver estel·lar. És a dir, és l'astre que resta després de la mort d'una estrella. Això sí, d'una estrella molt massiva: ha de tenir, com a mínim, 8 vegades la massa del nostre Sol. Aquesta mena d'estrelles tan massives tenen una vida molt més curta que les estrelles de tipus solar: viuen només uns pocs milions d'anys (el Sol té un temps de vida d'uns 10.000 milions d'anys). La raó d'aquesta vida tan curta és que consumeixen tot el seu combustible d'una manera molt ràpida: van cremant al seu nucli, successivament, hidrogen, heli, carboni, oxigen, neó, magnesi i silici. Quan s'ha arribat a la fase en què el silici s'esgota al seu nucli, ja no és possible extreure més energia de les reaccions termonuclears i es desencadena una explosió de supernova, que és un dels fenòmens més energètics que tenen lloc a l'Univers. En l'explosió s'expulsen totes les capes de l'estrella, excepte el nucli més intern, que normalment passa a ser una estrella de neutrons. Aquests cadàvers estel·lars tenen només entre 20 i 30 km quilòmetres de diàmetre, però una densitat elevadíssima (uns 10¹⁴ g/cm³) que fan que tinguin una massa d'entre 1,5 i 2,5 vegades la massa del Sol.

Hi ha vegades, però, que el nucli estel·lar supera les 3 masses del Sol (això succeeix gairebé sempre si l'estrella original tenia una massa superior a 30 vegades la massa del Sol). En aquest cas, l'estructura de tota l'estrella cedeix i es produeix un col·lapse, que dona lloc a allò que en física es coneix com singularitat: un punt amb una densitat infinita, on les lleis de la física deixen de tenir validesa. Aquestes sigularitats són els forats negres. La força de la gravetat és llavors tan intensa, que ni tan sols la llum pot escapar d'ells, de manera que no els podem veure. Sí podem, però, detectar els efectes gravitatoris que produeixen sobre els astres que se situen al seu voltant. D'aquesta manera s'han pogut detectar molts forats negres a la nostra galàxia i en galàxies externes.

L'equip científic