No hi ha gaire estanys al nostre país si fem excepció del Pirineu. Hi ha estanys somers, com les llacunes costaneres dels aiguamolls de l’Empordà, i pocs estanys profunds. Juntament amb els de Banyoles, hi ha el de Montcortès, al Pallars Sobirà, i els d’Estanya, vora Benavarri, a la franja de Ponent. Tots aquests estanys són profunds (fins als 100 metres en alguns casos), formats per l’enfonsament del terreny, d’aquí que vistos des del cel, siguin composats per rodones (de fet, dolines càrstiques) enganxades l’una amb l’altra.

Un estany amb un color especial

Tant l’estany de Montcortès com el de Banyoles són relativament pobres en nutrients i per tant relativament nets, poc eutròfics, i d’aigua bastant transparent. El de Banyoles, a més, té un color especial, podríem dir que té color maragda, que li ve del sulfat dissolt. L’aigua dels estanys entra majoritàriament per sota, i va dissolent el subsòl. Si aquest té sulfat, l’aigua n’està carregada. En ser relativament nets conviden a banyar-s’hi: a Banyoles hi ha tres zones de bany (la caseta de fusta, els banys vells, i el club natació). Aprofiteu-ho!!!

Una ruta pels estanys

L’interès científic dels estanys de Banyoles els ve de la seva raresa a casa nostra, i perquè ens mostren l’efecte modelitzador del paisatge que és la geologia. Banyoles, per exemple, és un sistema de llacs que té fins i tot un sobreeixidor: quan ha plogut moltíssim a l’Alta Garrotxa els estanys s’omplen, i quan ja no poden més, l’aigua surt pel Clot d’Espolla, en un altiplà proper. Allà es forma un estany somer, que dura algunes setmanes i on es desenvolupa un animal preciós i d’aspecte prehistòric, la tortugueta o triops.

Hi ha d’altres llacs, a Banyoles, i tots es mereixen una visita perquè tots són diferents. A la vora Sud hi ha l’estanyol de la Cendra que, com el seu nom indica, és gris, degut a que l’entrada d’aigua pel fons manté els sediments en suspensió.

De fet hi ha diversos estanys l’un a costat de l’altre, i prop de l’indret de les Estunes, que es mereix també una visita. Si resseguim l’estany pel sud i cap a l’oest, aviat trobarem l’estanyol del Vilar. Fixeu-vos quin color tant i tant diferent té del color de l’estany de Banyoles, al fons. Aquest estany és molt més eutròfic, molt més ric en nutrients i s’hi desenvolupen moltes més algues. Fa poca gràcia banyar-s’hi!!! Seguint per l’Oest, i després de passar la bonica ermita romànica de Porqueres , trobareu un trencall a la dreta que us durà a l’estanyol de can Sisó o Cisó, i abans a l’estanyol Nou. L’estanyol nou es va formar d’un dia per l’altre: un forat es va enfonsar ! I és que ja ho avisa la llegenda sobre la formació dels estanys… I l’estanyol de can Cisó, ara una mica apagadot, és un punt importantíssim del coneixement de la diversitat microbiana als ecosistemes aquàtics mundials. Abans, aquest petit estanyol es tornava vermell a l’hivern, perquè s’hi desenvolupaven uns microorganismes especials. Ara encara té un color marró fosc per culpa d’unes algues microscòpiques concretes, les Cryptomones, que hi han fet vida. Bastants investigadors del nostre país han treballat en un moment o altre de la seva carrera en aquesta petitíssima, però interessantíssima, massa d’aigua.

I no us oblideu dels microorganismes!

I si voleu encara fer més profitosa la vostra ruta, també podeu anar a veure els estanyols de Campmajor i sobretot, no oblideu fer una ullada als microorganismes que formen uns estratificats mantells microbians a la Font Pudosa, al Sud de la Població, al final del passeig Dalmau. Hi veureu filaments verds-groc, vermells, verd-fosc i blancs… ecologia microbiana en acció.

Josep M Gasol