Fa unes setmanes us avançàvem que la manca d’aigua a Yasmina (al sud del Marroc) havia afectat molt la composició d’ocells que s’atura en aquest indret i ens preguntàvem si això també podia tenir implicacions en el guany de pes dels ocells que s’aturen a descansar i alimentar-se a la zona. Podeu llegir al missatge al que ens referim clicant aqui. 

Què ens diuen les dades?

Com acostuma a passar, les dades ens mostren un efecte força imprevist: els ocells semblen treure més profit de la zona de Yasmina quan no hi ha aigua, que no pas quan n’hi ha. Si us fixeu en el gràfic podeu veure com enguany casi totes les espècies mostren unes taxes positives d’acumulació de reserves energètiques (essencialment greix i proteïnes). Això ja passava al 2009 en la majoria dels casos, però llavors els valor d’increment eren menors i sovint no estadísticament significatius.

Al 2010 fixeu-vos que el marges de confiança només toquen el 0 en un cas (la cotxa cua-roja). Això ens indica que no podem estar prou segurs que l’increment sigui real i, per tant, considerem que en aquest cas no és estadísticament significatiu. En canvi, en la resta d’espècies, els marges de confiança sempre estan per sobre del 0 i això ens indica que la taxa d’acumulació de reserves energètiques és significativament positiva (és a dir, major de 0).

Perquè els va millor quan no hi ha aigua?

Respondre a aquesta preguntar és força difícil. Teòricament, quan hi ha aigua hi ha més menjar, però també més ocells. Enguany s’han capturat un 30% menys d’ocells que al 2009 (quan hi havia molta aigua). Potser el que ha passat és que ara aquest menor nombre d’ocells poden aprofitar més eficientment la zona (a l’haver menys interferències entre els ocells i menys competència pel menjar) i per això s’engreixen més ràpid. Una altre explicació podria ser que els ocells que ara s’engreixen més són, essencialment, ocells no aquàtics i, per tant, la absència d’aigua en aquests casos els pot haver proporcionar un hàbitat més adient a les seves necessites (aquest podria ser el cas d’espècies típicament vinculades a ambient “de secà”, com el tallarol de garriga o el mosquiter pàl·lid).

Les opcions no s’acaben aquí, hi ha moltes altres possibles explicacions que caldrà valorar. La resposta definitiva, però, no la tindrem fins que aprofundim més en la recerca que hem iniciat sobre aquest aspecte tan interessant del comportament migratori dels ocells. La primavera vinent us en podrem donar més detalls. De moment, ens acomiadem fins llavors. Esperem que a l’igual que nosaltres hagueu gaudit amb els missatges del projecte Migradors de Primavera. Fins la propera!

Gabriel Gargallo