El trasplantament aturava la progressió de la fibrosi? Quin era el millor moment per fer el trasplantament? Per saber això necessitàvem conèixer els valors d’hidroxiprolina (per més informació, reviseu el missatge 6: Últims preparatius), o veure les tincions microscòpiques per marcar la zona fibròtica del pulmó.

El cas és que els resultats van ser millor i tot del que pensàvem. La reversió de la fibrosi la podíem veure en tots els paràmetres analitzats. Els nivells d’hidroxiprolina en animals trasplantats eren quasi iguals als dels animals control. A les microfotografies podíem veure com la zona del pulmó afectada per fibrosi quedava limitada a petites àrees que no tenien res a veure amb les grans lesions dels pulmons malalts. De fet, semblava que el tractament no només aturava la progressió de la fibrosi sinó que aconseguia revertir-la en part.

També era important verificar que allò que veiem estava relacionat amb les cèl·lules que havíem trasplantat. De manera que vàrem mirar d’identificar la presència del cromosoma Y amb dues tècniques diferents. Una era una anàlisi del DNA. Obteníem el DNA del pulmó i miràvem si detectàvem un gen anomenat SRY que només està present al cromosoma Y. En els animals control, que eren femelles, aquest gen no hi era present. En canvi, vam poder detectar diferents nivells del gen SRY en els animals trasplantats. Això ens deia que encara hi havia cèl·lules vives de les que havíem trasplantat.

Però, habitualment és millor mesurar les coses amb dues tècniques diferents, per evitar errors causats per alguna imprecisió d’un mètode en concret. De manera que també vam intentar veure el cromosoma Y amb una tècnica anomenada Immunofluorescència. Amb aquest mètode, podem mirar al microscopi preparacions dels pulmons i si en algun nucli d’alguna cèl·lula hi ha el cromosoma Y el veurem com un punt brillant fosforescent.

I això és exactament el que vàrem veure. En determinades zones, properes a les lesions fibròtiques hi havia cèl·lules que tenien la marca brillant del cromosoma Y. El senyal que deia que aquelles cèl·lules eren les que feia un parell de setmanes havíem trasplantat. Però aquella tècnica ens va fer adonar d’un resultat encara més interessant. Al microscopi és fàcil distingir un pneumòcit tipus I (allargat i molt prim), d’un pneumòcit tipus II (molt més gruixut i arrodonit). Recordeu que nosaltres havíem trasplantat pneumòcits tipus II, però el que estàvem veient al microscopi eren cèl·lules marcades amb el cromosoma Y i que tenien l’aspecte de pneumòcits tipus I!

Això volia dir que l’experiment havia estat un èxit. Els pneumòcits que havíem posat s’havien implantat correctament, havien proliferat i s’havien diferenciat al tipus I per restablir l’arquitectura normal dels alvèols. Els detalls del que havia passat encara estaven per esbrinar, però no podíem haver començat millor.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa