Esperar és una de les coses més pesades que hi ha. Però aquesta vegada teníem una cosa per anar fent boca: el pes dels animals.
Cada dia algú anava a pesar-los i de seguida introduíem les dades a l’ordinador per veure com anaven les corbes de pes. Al principi tot anava tal com era d’esperar. Mentre que els animals control seguien guanyant pes, els animals als quals havíem induït una fibrosi pulmonar idiopàtica (FPI) aturaven el seu creixement. Una dada que ens confirmava que efectivament tots estaven malalts.
La cosa es va posar interessant quan vàrem començar amb els trasplantaments. La primera cosa que vam veure era que el fet de trasplantar feia que encara perdessin més pes. Semblava que allò no els hi anava massa bé. Teníem clar que era culpa del trasplantament perquè als animals que vam fer trasplantament sense que estiguessin malalts els va passar el mateix.
L’angoixa va durar poc. Passats un parell de dies de pèrdua de pes els animals van recuperar el creixement. I el que era millor: aquells animals trasplantats van començar a guanyar pes molt més ràpidament que aquells que no havíem trasplantat. Tant, que al final de l’experiment tenien gairebé el mateix pes que els animals control.
El pes, però, només és un indicador aproximat de com van les coses. L’important era veure com estaven els pulmons i tots els marcadors analítics que teníem previst mesurar. De manera que vam aguantar els nervis durant tres setmanes, fins el dia de sacrificar els animals i obtenir els pulmons.
Va ser un dia inoblidable. Més enllà de les mesures bioquímiques, un pulmó fibròtic té un aspecte molt característic i que nosaltres coneixem bé. Ha perdut el color rosat i està esgrogueït. Presenta cicatrius i una textura molt més rígida que un pulmó normal. Al tacte, un pulmó normal es nota tou, flonjo, mentre que un de fibròtic està rígid.
Quan vàrem començar a obtenir els pulmons, de seguida va ser evident que el tractament havia millorat molt l’aspecte dels pulmons. No estaven igual que un control, el trasplantament no fa miracles, però l’aspecte tampoc era el de un pulmó amb fibrosi. Havien recuperat bona part del color i la textura era clarament millor.
Quan esperes un resultat amb ganes sempre hi ha el perill d’enganyar-te a tu mateix. Per això cal fiar-se de les analítiques més que de la impressió inicial. I això que anàvem posant un pulmó al costat d’un altre i preguntant a investigadors d’altres grups que passaven per allà quin creien que estava millor. Normalment ens miràvem estranyats i divertits, ja que la diferència era evident.
Encara no sabíem res del cert de manera mesurable i contrastable, només teníem indicis. Però en el cas de la fibrosi pulmonar això era tant excepcional que vàrem celebrar-ho amb un bon dinar.
Per primera vegada havíem intuït algun efecte d’un tractament per la fibrosi pulmonar.
Respondre