Des de la conca del llac Manyara (vaig circular per la zona quan, amb el meu 4×4, em dirigia des del Parc Nacional d’Arusha –veure missatge núm. 6– fins a la Gorja d’Oldupai –veure missatge anterior núm. 7–), s’aprecia perfectament la paret Occidental d’aquest accident geològic que, com una gran cicatriu, creua l’Àfrica Oriental des del Mar Roig fins a Moçambic. Molts han dit que fou un intent de separació del continent africà, però això respon al nostre antropocentrisme (sempre som mirant-nos el melic i pensant que en el planeta Terra tot esdevé al voltant de la nostra espècie Homo sapiens). I tant que es separarà l’Àfrica Oriental de l’Àfrica Central i Occidental! L’únic que passa és que això no succeirà fins d’aquí un grapat de milions d’anys: quan els humans, més que probablement, ja no hi siguem per veure-ho.
La paret occidental de la Gran Falla del Rift; Nord de Tanzània
Però el més important rau en el clima. Una de les conseqüències de la gènesi de la Gran Falla del Rift fou que, ara fa uns 18 milions d’anys, començaren a aixecar-se tota una sèrie de gran relleus que formaren –de Nord a Sud– una colossal muralla natural que acabà influint decisivament en el règim de precipitacions a l’Àfrica de l’Est. En efecte, abans dels 18 milions d’anys, els boscos densos s’estenien des de la vessant atlàntica africana (Occident) fins a la riba de l’Índic (Orient). Els boscos plujosos, com els que trobem a Guinea (Àfrica Occidental) i el Congo (Àfrica Central), necessiten de precipitacions constants; conseqüentment, si les pluges es reduïren a l’Est, el clima a l’Àfrica Oriental va derivar cap a una estacionalitat molt marcada: l’estació seca i l’estació humida. I per què dic que això fou un esdeveniment important? Doncs perquè gràcies al canvi climàtic, provocat per la Falla, va aparèixer la Humanitat.
En els boscos humits viuen els grans simis (a l’Àfrica Occidental i Central trobem els bonobos, ximpanzés i goril•les) i, en els boscos de l’Àfrica Oriental, ara fa molts milions d’anys enrere, també van viure primats molt semblants a ells. Per una sèrie de mutacions, alguns d’aquests antropomorfes quadrúpedes van evolucionar cap postura bípeda (veure missatge núm. 6 quan us explicava que el bipedisme va sorgir dins del bosc). Ara bé, degut a la tendència, a l’Àfrica de l’Est, cap a una major aridesa (l’estació de les pluges era molt curta comparada amb la seca), minvaren els boscos i s’incrementaren les extensions de sabana.
Aquest fenomen encara s’intensificà molt més ara fa 2,5 milions d’anys i és quan aquests homínids bípedes forestals, davant la manca d’aliment i la pèrdua d’hàbitat forestal, es veieren obligats a sortir cap els espais oberts. Bingo! Aquí, a la sabana, és on el bipedisme va resultar una adaptació de primera: veure per sobre de les altes herbes de la sabana (eren homínids molt baixets), emprar menys energia en els desplaçaments, alliberar les mans per a transportar eines i fabricar-les (un aspecte aquest que ja resultà avantatjós en el bosc però que a les sabanes fou clau, ja que permeté manufacturar les eines de pedra necessàries per a esquarterar els grans animals), etc. I aquests homínids pioners –de petita talla i amb cervells minúsculs–, seguiren la seva evolució cap a espècies de major alçada i capacitats encefàliques superiors: el cas de l’Homo erectus que acabaria convertint-se en un viatger transoceànic en colonitzar, des de l’Àfrica, el continent Euroasiàtic.
Respondre