Finalment, amb el disseny a punt i tots el permisos signats, ja podíem posar fil a l’agulla.
Havíem comprat un tipus concret de rates anomenades “rates Lewis”. Per treballar hi ha al mercat diferents soques de rates, cada una amb les seves característiques. N’hi ha que van millor per fer estudis sobre el càncer, altres per estudiar la obesitat, les infeccions, la diabetis o el que us passi pel cap. Les rates Lewis es fan servir en estudis de trasplantaments d’òrgans perquè es comporten com si fossin bessones idèntiques totes. És a dir, que no presenten rebuig si es fa un trasplantament d’algun òrgan entre animals d’aquesta soca. Fer servir aquestes rates en concret ens permetia fer l’experiment sense necessitat de fer servir immunosupressors.
El primer que vàrem fer va ser induir la fibrosi administrant la bleomicina a totes les femelles excepte les del grup control. També vam començar a mesurar el pes de cada un dels animals. Aquell primer dia no s’ha de fer res més. Els animals es mantenen en gàbies amb accés a tot el menjar i l’aigua que vulguin i en una habitació on es controla la temperatura i la humitat i a més es regula que hi hagi dotze hores de llum i dotze hores de foscor.
Després, als diferents dies que havíem previst vàrem fer els trasplantaments. Per això teníem que treure els pulmons d’animals mascles i tant bon punt els trèiem començàvem la obtenció dels pneumòcits. Primer calia posar unes cànules per les venes que van pels pulmons de manera que podéssim fer-hi passar sèrum fisiològic amb idea de netejar-los de sang. El que volem obtenir son els pneumòcits amb la màxima puresa possible, de manera que les cèl·lules de la sang ens fan nosa.
Després banyàvem els pulmons en un líquid on hi havíem afegit un enzim que desfà les unions entre cèl·lules. Això fa que es vagin deixant anar o que la força amb que estan enganxades s’afebleixi molt. Tot seguit fèiem una mena de triturat de pulmó de manera que la majoria de les cèl·lules individuals queden flotant lliures. Amb tot plegat queda una pasta que conté els pneumòcits, però també tots els altres tipus de cèl·lules que hi ha al pulmó.
Per purificar els pneumòcits vam fer el que s’anomena una separació en gradient. En un tub posem diferents líquids de diferents densitats uns a sobre els altres. Com que tenen densitat diferent no es barregen i queden dipositats en vaires capes. Aleshores posem la nostra barreja de cèl·lules a sobre de tot i posem el tub a una centrífuga. Això fa baixar les cèl·lules, però no totes arriben fins a baix. Cada tipus cel·lular es quedarà a la capa que tingui la mateixa densitat que les cèl·lules. Això ens permetia recollir després la capa corresponent a la dels pneumòcits.
En realitat en aquella capa hi ha dos tipus de cèl·lules. Els nostres pneumòcits i unes altres que, per sort, tenen una particularitat: s’enganxen al plàstic. De manera que al final posàvem les cèl·lules en una placa de plàstic i un parell d’hores després recollíem les que no s’havien enganxat. Allà hi teníem una població raonablement pura de pneumòcits tipus II. L’últim pas era posar les cèl·lules en un líquid inert i dipositar-les dins els pulmons dels animals malalts.
I fet això, ja sols queda esperar.
Respondre