El meu primer dia en un vaixell sempre recordo que no és el meu hàbitat natural. Una sensació que al cap de dos dies passa, però no deixa de ser contundent a l’inici.

La pudor del combustible, el vaivé constant d’aquest veler sense quilla, els lavabos claustrofòbics…van fer que tingués la vomitera típica del començament. Per postres, en la meva estrena, vaig haver de participar en les tasques comunes del vaixell i em va tocar la pitjor de les feines que ens repartim entre mariners i científics, l’anomenat “ménage”. Sona molt fi però no en té res de res. Es tracta de reunir i treure el paper higiènic usat dels  lavabos perquè no pot anar-hi cap tipus de paper al wàter ja que  fàcilment s’obtura (ja us podeu imaginar l’altra part…) i també calia fregar el llefiscós terra de les dutxes, hàbitat d’una lleugera capa  de qui sap què.

Tot plegat van fer de la meva entrada un cop físic i moral important

Haig de dir que en aquests moments no podria estar millor i estic gaudint de valent, però la mare que els va parir en el seu moment!

La primera impressió que vaig tenir al navegar amb el TARA després  de passar el malestar de la fase inicial, quan per primera vegada vaig gaudir de la navegació i vaig mirar l’horitzó, vaig pensar que  encara estava sota els efectes de la medicació pel mareig, i que  aquesta em distorsionava la visió. Però no. El que passava és que  mai havia vist aquest tipus de moviment al mar, bé, a l’oceà. Acostumada  al Mediterrani i a les seves ones trencant a la costa vaig veure  per gran sorpresa meva que allò es movia d’una manera totalment diferent! L’oceà té un moviment desconegut per mi, una cosa que no m’esperava.

L’oceà es mou com si fos una immensa manta líquida que sacseges  i s’ondula a càmara lenta, molt lenta. Les ones són molt llargues  o amples, i formen grans valls i muntanyes per on el Tara navega  pausadament. En anglès, aquest moviment es diu ‘swell’,  mar de fons en català. Tenim calma i estem anant en direcció al centre d’un gir oceànic al Pacífic Sud, lloc on hem realitzat el nostre primer mostreig, que ha estat molt intens.

Som en una de les zones més oligotròfiques dels oceans (Gir del Pacífic Sud)

Oligotròfic vol dir que gairebé no hi ha nutrients. El mar és blavíssim i transparent: un disc blanc baixat amb una corda encara es veu quan està a 41 metres de fondària!

Després de filtrar centenars de litres d’aigua per tal d’obtenir  la màxima biomassa possible de microorganismes, el mariner Johann m’aconsella pujar damunt d’una de les robustes i confortables botavares del Tara. M’acomodo en un dels plecs d’una de les seves veles, ara plegades perquè el vent no bufa en la direcció que ens interessa, i contemplo extasiada el vast oceà i el seu moviment que no deixa  de sorprendre’m.

Un solitari ocell despistat sobrevola el veler quan  estem a més de 3000 km mar endins, es llança de cap a l’aigua, alguna  cosa hi deu haver. Els mariners porten dies llançant un esquer a  veure si pesquen quelcom i encara no hi hagut sort. Em conten que durant  la llarga travessia que porten és la primera vegada que no veuen  cap tipus de peix o mamífer marí.

Nosaltres per sort prenem mostres dels organismes més petits que poblen els oceans

És a dir, bacteris i virus, que potser no són tan abundants en aquestes zones tan oligotròfiques  però que poden tenir un paper molt important com a reservori de la diversitat genètica microbiana. Volem investigar quins són aquests  organismes capaços de viure en unes condicions amb tan pocs nutrients, com s’ho fan per viure-hi i fins a quin punt poden ser una font  important de diversitat.

Com ja us hem comentat, altres membres del nostre equip també han treballat a bord del Tara Oceans però en trams anteriors. En el proper missatge seran ells qui us explicaran quines van ser les seves experiències.

Fins aviat!

Montse Coll