Per fantàstics que siguin els resultats, no serveixen de res si no estan contrastats per la comunitat científica. I per fer-ho, la manera habitual és publicar-ho en una revista especialitzada en el tema.  Allà hi poses l’experiment que has fet, com ho has fet, quins resultats has obtingut i com els interpretes. Tot amb el màxim de detall, per això són articles que acostumen a resultar força incomprensibles excepte pels qui treballen en aquell tema.

Això permet passar un primer examen, ja que els editors d’aquestes revistes el primer que fan és enviar-ho a un parell d’experts en el tema per saber la seva opinió. Aquests avaluadors han de dir si el treball els sembla interessant i innovador i, sobretot, si està ben fet. Moltes vegades fan suggeriments per acabar de demostrar alguna cosa o per explicar millor algun resultat. Altres vegades, la seva valoració és dolenta (o no és prou bona) i la revista no et publica el treball.

L’altra virtut de publicar-ho és que permet que altres grups repeteixin el treu experiment a veure si els surt el mateix. Si no fos així voldria dir que alguna cosa se’ns està escapant. En realitat, els descobriments no acostumen a considerar-se ben establerts fins que no s’han repetit algunes vegades per diferents equips.

També es presenten els resultats en els congressos científics. Aquesta és una de les parts divertides d’aquesta feina. Permet anar de viatge allà on es faci el Congrés, conèixer gent interessant d’arreu del món, practicar idiomes i descobrir noves formes de gastronomia. El problema és que cal presentar els resultats en una sala plena d’altres científics que a continuació et cosiran a preguntes. Això, vulguis que no, posa força nerviós. És com passar un examen amb un grapat de professors avaluant-te.

Finalment, com que tot plegat semblava obrir una porta a un tractament per una malaltia va tenir una certa repercussió als medis de comunicació. Fins i tot vam fer una roda de premsa per explicar que era exactament el que havíem trobat.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa