Vam tenir la sort d’arribar a una comunitat indígena que estava a punt de fer una cerimònia. Primer ens van portar a veure unes pintures rupestres que consideraven com un dels llocs sagrats que havien pertangut als seus avantpassats i després, de tornada al llogaret, ens vam trobar que s’estaven preparant per fer un ritual. A totes les cultures les manifestacions religioses són molt importants.

Els rituals permeten als membres d’una comunitat sentir-se part del grup

A la casa de les cerimònies només ens van deixar entrar als homes, ja que és un lloc reservat per a aquests. Vam poder veure com anaven fumant en uns cachimbos (pipes) un tabac que els subministrava el xaman de la comunitat i que ells mateixos cultivaven. Després vam veure com s’anaven vestint i els joves que participaven es posaven les màscares. Ja estaven a punt de sortir.

Cal dir que les dones (la Bartira i la Natàlia) es van quedar fora, esperant, esperant i esperant… sota una estructura en una mena de cuina on preparaven els àpats festius per a la comunitat. Com a bona arqueòloga, la Natàlia anava fent una ullada a les olles i la Bartira s’anava interessant per les necessitats d’aquesta comunitat i dels projectes que tenien per poder generar ingressos extres.

A l’espera que comencés ens vam quedar parlant amb els nostres amfitrions i van anar passant les hores … la fam ja era gran i quan van sortir de la casa de les cerimònies ens van convidar a fumar amb ells. Cap de nosaltres fumava, així que després de la primera calada ja estàvem tots marejats… per sort ens van portar una mica de fruita, que vam devorar.

En fila índia (mai millor dit) van anar sortint fins al centre de la comunitat, on al so d’uns càntics i d’una música molt repetitiva van començar a dansar en cercles. Només és un instant, però aquí en teniu una pinzellada:

Va ser molt emocionant poder participar en aquest moment tan màgic

De sobte algú va recordar que aquell dia es jugava un partit de futbol i que havia de sortir corrents per trobar algun lloc de la carretera que portava al poble on tinguessin una televisió. Ho vam aconseguir, tot i que vam arribar quan ja havia començat el partit.

Plovia a bots i barrals i seguíem dins d’un altre ritual, el de trobar-nos al mig del sertão brasiler ballant al voltant d’una pantalla, celebrant el nostre particular ritual: veure el món a través d’una pilota.

Natàlia Moragas, Ricard Piqueras i Luigi Ruiz