Biòlegs, farmacèutics o químics no podem fer res amb pacients. Simplement no estem capacitats. Per sort, nosaltres ja feia molts anys que col·laboràvem amb el doctor Antoni Xauvet, el cap del grup de fibrosi pulmonar del Servei de Pneumologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Ell coneixia perfectament la recerca que teníem entre mans i de seguida ens vàrem posar d’acord en provar-ho amb pacients.

Però per fer això calia resoldre un grapat de problemes. El primer, com sempre, eren els diners. Però n’hi havia altres. En el cas de les rates, les cèl·lules que trasplantàvem les obteníem del pulmó d’una altre rata, però en el cas dels humans com ho podíem fer? La solució van ser els trasplantaments de pulmó. De vegades hi ha persones que cedeixen els seus òrgans per trasplantaments, però no sempre es poden aprofitar. Potser el pulmó ha patit algun traumatisme i no és funcional, potser el donant és massa gran i el pulmó no serveix, potser només es trasplantarà un dels dos pulmons. En tots aquests casos, el pulmó no s’aprofitaria per trasplantar, però si que pot servir per obtenir els pneumòcits que trasplantaríem.

Per fer això cal, però, un grapat de coses. Per començar cal fer un projecte i obtenir l’aprovació del comitè ètic. Si ja hi havia limitacions en el cas dels animals d’experimentació, podeu imaginar com es d’estricte en el cas de persones humanes. Per exemple, si hi hagués algun tractament hauríem de demostrar per quin motiu pensem que la nostra proposta és millor que el millor dels tractaments disponibles. No val la pena fer estudis que no representin una millora sobre la millor de les opcions disponibles.

Però el protocol que havíem d’aplicar era el mateix que en el trasplantament d’òrgans, de manera que cada pulmó que féssim servir havia de passar els mateixos controls que si anés a ser trasplantat. Això vol dir que calia fer-hi estudis d’immunologia per veure compatibilitats, estudis microbiològics per descartar infeccions, calia contactar amb les organitzacions catalana i nacional de trasplantaments perquè ens avisessin quan hi havia un pulmó i preparar un sistema d’enviament. La obtenció de les cèl·lules no es pot fer al nostre laboratori. En coses que serviran per humans les exigències són molt més estrictes. Calia un laboratori especial amb una sala estèril (anomenada “sala blanca” per treballar). Calia guardar les cèl·lules congelades fins el moment de fer-les servir, de manera que necessitàvem unes instal·lacions de criopreservació. Calia saber com eliminar els residus que es generaven. Calia…

Tot plegat va representar un grapat de mesos contactant amb els grups que ens havien d’ajudar, omplint papers i aprenent noves maneres de treballar. I negociant costos, perquè cada cosa d’aquestes val diners.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa