Els sarraïns de Borriana comencen amb un altre atac nocturn per sorpresa, molt similar al descrit en els paràgrafs 172-173, que aquest cop agafa el rei fent la guàrdia prop dels mantells, dormint amb el ‘perpunt’ desllaçat sobre el matalàs i el coixí que s’ha fet portar del campament i, per tant, a punt per llevar-se i agafar les armes en qualsevol moment. Si voleu conèixer amb més detall què portaven els cavallers per defensar-se llegeix el text L’arnès del cavaller del segle XIII.

Si vols escoltar o llegir aquest episodi, fes clic a aquest paràgraf de la versió digital de El llibre dels fets .

Poc després d’aquesta escaramussa Jaume I planeja i du a terme, a trenc d’alba, un atac cristià sobre Borriana que pretén culminar amb l’entrada dins la ciutat. L’estratègia funciona només a mitges, perquè, per una banda, els musulmans, tot i que agafats per sorpresa, com ho posa en relleu que hagin de defensar una torre mig enderrocada amb almeixies (túniques), aconsegueixen de rebutjar l’atac, però, per altra banda, el fenèvol, que no para de funcionar, i les caves o mines subterrànies acaben minant les fortificacions i la moral dels assetjats. Borriana no va caure, com el rei volia, aquell matí, però tenia les hores comptades.

Amb una espasa de ventura

Entre tots aquestes episodis potser l’únic moment èpic és aquell en què el rei, armat amb la seva espasa Tisó, una espasa de ventura o, com en diu Eiximenis, ‘constil·lada’, surt a repel·lir l’atac nocturn sarraí i confessa que va deixar dues vegades el seu cos al descobert perquè, si el ferien els ballesters sarraïns, com a mínim pogués fer servir la ferida com a pretext per justificar l’abandó del setge. Jaume I sap que bona part de la noblesa, potser en connivència amb Zayyan, el governador de València, el pot deixar sol en qualsevol moment i no vol que es digui, si això arribés a passar, que ha hagut d’abandonar el setge, com diria Jordi de Sant Jordi, “per defalt de cavalleria”, sinó “d’armes vençut”. L’espasa anomenada Tisó era una espasa ‘de virtut’. Sabeu que la feia especial? En el text Història d’una espasa aventurosa ho descobrireu.

Si fem cas del que explica en el Llibre dels fets, tot i que es tracti d’un atac nocturn, Jaume I s’arrisca molt, perquè, com ell mateix diu, els sarraïns sabien que aquella nit li havia tocat fer la guàrdia i el podien identificar amb facilitat. Com a mínim, per tant, li podia passar el mateix que a Bernat Guillem d’Entença. Si no li va passar res va ser perquè Déu, que sap «les coses com se deuen fer», no ho va permetre, com tampoc no va permetre que abandonés el setge: Jaume I, un heroi messiànic tocat de la mà de Déu, estava destinat a prendre Borriana.

Xavier Renedo