Quan veiem o anellem una espècie que només s’observa molt de tant en tant o que mai s’havia observat abans en un determinada regió, parlem de divagants o rareses. Enguany n’hi ha moltes i de molt interessants.

Dues (o potser tres!) espècies noves en només deu dies

La campanya d’enguany -en particular, la segona meitat del mes d’abril- ha estat molt especial. El dia 17 d’abril els anelladors del delta del Llobregat van capturar un mosquiter pàl·lid oriental (Phylloscopus orientalis), una espècie que cria al sud-est d’Europa i que mai s’havia observat a aquesta banda del Mediterrani. Fins fa no gaire, aquest ocell es considerava una subespècie del mosquiter pàl·lid, un ocell molt comú a Catalunya. El mosquiter pàl·lid oriental, però, té les parts superiors més grises, la cella més llarga i marcada i la veu força diferent.

Només un dia més tard, el 18 d’abril, a l’illa de Cabrera (Mallorca) es va anellar un dels tallarols més espectaculars: el tallarol de Rüppell (Sylvia rueppellii). Una altra espècie del sud-est europeu, i una altra novetat que cal afegir a la llista d’espècies observades de bell nou a aquesta riba del Mare Nostrum.

Les rareses s’han d’homologar abans no es donen per bones

Novament a Cabrera, pocs dies més tard, el 27 d’abril, els anelladors van trobar una nova i agradable sorpresa a les xarxes: un probable mascle de papamosques de semicollar (Ficedula semitorquata). Es tracta d’un parent proper del mastegatatxes, però que cria al sud-est d’Europa. És un ocell tan difícil d’identificar que, tot i haver-lo fotografiat i estudiat detingudament en mà, encara hom no està segur al 100% que sigui aquesta espècie. De fet, quan s’observa o es captura un ocell que es considera rar, diem que l’observació s’ha d’homologar. És a dir, que un comitè l’ha de verificar i acceptar-la com a bona. A Catalunya, aquesta tasca la fa el Comitè Avifaunístic de Catalunya (CAC), un grup de treball científic creat dins l’Institut Català d’Ornitologia.

Molt més que espècies rares

Els divagants, i les rareses en general, no són només una troballa excepcional però anecdòtica. La presència de divagants i, sobretot els seus patrons d’aparició geogràfics i temporals, ens aporten informació valuosa sobre el comportament migratori dels ocells o sobre els efectes de la meteorologia sobre la migració. Molts divagants americans que arriben a Europa durant la tardor, són migradors de llarga distància que s’han desviat milers de quilòmetres de la seva ruta habitual al veure’s sorpresos per vents huracanats mentre sobrevolaven l’Atlàntic en direcció a centreamericà. En d’altres casos, però, els divagants no ens arriben fruit d’un error d’orientació o d’episodis meteorològics més o menys excepcionals, sinó que són conseqüència de l’establiment de nous patrons migratoris. Llavors, el que observem són veritables pioners!

Gabriel Gargallo