No! no us hem oblidat. Anem una mica de bòlid això sí. L’excavació ens porta tot el dia ben ocupats. La feina te una mica de rutina i de descoberta alhora i sobretot calor. Molta calor. Hem decidit centrar els nostres esforços en dues àrees d’excavació: a la zona de l’altar Major i a l’entrada de la església.

Segons estudis previs i les costums locals son dos llocs importants per entendre com estava construïda l ‘església i els tipus de rituals que s’hi feien. Ha costat però, finalment, hem tret tota les escombraries modernes i hem recollits tota una sèrie d’evidències de l’ús d’aquest lloc al llarg del segle XX. De les escombraries modernes podem treure moltes informacions . Sens cap dubte, en els darrers anys va servir més d’abocador que una altra cosa. En Joe Quinata i el grup de joves de Umatac no volen que torni a passar això mai més.

Pim, pam, pim pam… a poc a poc anem descobrint pisos, bases de columnes, les restes de uns graons i unes poques evidències del que va ser  la decoració. Era una església senzilla com correspon als primers moments de l’arribada del cristianisme a illes tan llunyanes però malgrat això la petita església tenia la seva importància. Les pedres que s’utilitzen no són locals per tant algú les havia de portar ja fetes o en un bloc que va ser tallat allà mateix.

Però qui va esculpir aquestes pedres? Eren treballadors que venien als vaixells, van ensenyar a artesans de l’ illa o venien les peces fetes ja des de Mèxic? Què en penseu vosaltres ? Totes aquestes preguntes en les fem. El mateix ens passa quan comencen a sortir claus de ferro. Són unes claus antigues, si més no no són del segle XX. Si aneu a una església medieval de casa nostra i tenen portes antigues fixeu-vos en els forjats  que decoren les portes. Són claus grosses i pesants. També ens preguntem el mateix …. on estaria la forja que les va fer?  Els portaria un galió o potser son d’algun vaixell que es va enfonsar i es va aprofitar?

També trobem moltes totxanes. Els chamorros no usaven totxanes per construir les seves cases així que també van ser introduïts pels jesuïtes.  Tot això són idees que ens bullen pel cap i que haurem de comprovar amb l’ajuda de les fonts històriques.  Seria molt fàcil imaginar-vos una escena idíl·lica dels nouvinguts organitzant a la població indígena de bon grat. No era fàcil la vida a les illes ni pels seus habitants originaris ni pels nouvinguts. Encara més i fent un acudit fàcil vivint en una illa: els nou vinguts estarien com a peix fora l’aigua! Nous animals, noves plantes, noves terres i per als indígenes nova gent molt estranya.

Els chamorros no van estar del tot contents. De fet els malentesos culturals es van donar des de el primer moment quan Magallanes va anomenar a l’ illa com l’ illa dels lladres ja que els chamorros consideraven normal que si els regalaven aliments, ells agafessin coses dels vaixells. Anys després quan els jesuïtes van començar a canviar les maneres de viure dels chamorros molts s’hi van enfrontar. Les guerres hispano-chamorres  que es van iniciar el 1669  van durar 30 anys i van suposar l’inici de l’aculturació i canvi de la cultura indígena. I que pinten aquí les papaies? Dons que l’arqueologia és molt divertida  però no tant quan escoltes un” catacrac” i un arbre ben carregat de papaies et cau a sobre de l ‘excavació!!!! Jo per avui ja en tinc prou.