Ja portem diverses entrades al bloc, on intentem explicar tot el que comporta una excavació urbana. Hem parlat de la part més científica, i la Míriam ja us va explicar que tot no eren flors i violes…

La veritat és que ahir vam viure una estona de les que et planteges: Jo he estudiat per això? És el que vull fer? D’altra banda, ho vàrem fer amb humor, i bromes, i això és el que resta i el que ens fa pensar que la nostra professió, malgrat moltes coses, no deixa de sorprendre’ns dia a dia.

L’excavació a sotstinent Navarro, es fa en un solar on, fins fa un any hi havia dos edificis, que van ser enderrocats per a recuperar la muralla romana de Barcino.

La intervenció arqueològica, està documentant totes les estructures, de subsòl i construïdes que afecten tot el solar. Una d’aquestes estructures és una mena de dipòsit, on hi havia terra que necessitava un tractament especial. Sabíem que hi havia hagut un taller mecànic, i aquest dipòsit recollia restes d’olis i altres productes que s’han de separar a l’hora d’extreure les terres, i no poden anar al mateix abocador, el que us explicava la Marta al seu missatge.

Des de BIMSA, que és l’empresa municipal que gestiona la intervenció, es va fer una anàlisi d’aquests residus, i es va decidir que anirien a un abocador controlat, amb un transport especial, per la qual cosa la terra s’havia de posar en unes saques específiques, i s’havia d’extreure amb vestimenta especial, i protecció amb mascareta.

Qui ho va haver de treure? Els arqueòlegs és clar.

Vestits per a treure residus, una tasca poc agradable però que acabem fent els arqueòlegs.

Ahir tots es van vestir com si estiguessin en un laboratori, per anar a treure residus. Però el que encara no us hem explicat, era que els tals residus feien molta i molta pudor, ja que el fons del dipòsit havia estat una fossa sèptica, per la qual cosa ja us podeu imaginar que el que hi havia, perdoneu la paraula, però era merda, merda de debò.

L’arqueologia ens fa reviure el passat, com solem dir, però sovint ens fa enfrontar-nos amb el present, com aquest cas. Tota feina té part més agradable, i altra que no ho és tant. Però el que cal és estar preparat per a qualsevol esdeveniment que ens pugui afectar, i per sobre de tot, treball en equip.

A mi m’agrada comparar els projectes amb els castellers, com ja heu vist al meu perfil, visc a Vilafranca del Penedès, terra castellera i de bon vi. Cal un treball en conjunt, on hi hagi un líder que dirigeixi, però un equip que vagi a una, i que cregui en l’objectiu comú. És així com, entre bromes, riallades, una mica de mareig i bon humor es va anar buidant el dipòsit i omplint les saques.

Aprofitem aquest missatge per a desitjar-vos a tots molt bones festes, i que gaudiu amb companyia l’entrada del nou any, 2014. Amb esperança i il·lusió, i amb arqueologia.

Carme Miró