L’Estat espanyol, amb poc més de 130 parelles reproductores de trencalòs, acull més del 60% de la població europea. D’aquestes, vora 50 es troben a Catalunya i zona limítrof amb Aragó. La tendència poblacional ha estat positiva i la població continua creixent. Se’ns dubte, les accions de conservació dutes a terme per les administracions i grups conservacionistes durant les tres darreres dècades han contribuït a assolir aquesta fita. Però moltes de les accions estan basades en la recerca realitzada a Catalunya, productora de gran part de la producció científica sobre l’espècie.

Alguns dels darrers estudis realitzats des de la Universitat de Lleida i amb la col•laboració del Grup d’Estudi i Protecció del Trencalòs han aportat noves dades sobre aspectes desconeguts de la seva ecologia. Per exemple, quina és la superfície utilitzada pels trencalossos reproductors? Com es mouen els individus no territorials? Com de nutritius són els ossos dels que s’alimenta aquest especialitzat voltor? Aquestes preguntes han estat darrerament abordades, proporcionant informació molt rellevant des del punt de vista de la conservació.

Una dieta més rica del que sembla. Per exemple, començant per la darrera pregunta, la dieta especialitzada del trencalòs té alguns avantatges respecte a la dieta càrnia d’altres voltors. El trencalòs és una espècie que sobreviu en zones de muntanya sotmeses a una rigorosa climatologia, amb una dieta aparentment poc nutritiva basada en les restes òssies que proporcionen els cadàvers d’ungulats domèstics i salvatges.

Imatge on es veu un trencalòs que s’emporta pels aires un bon tros de carcassa d’ungulat 

Analitzant el valor energètic dels ossos s’ha descobert que els frescos aporten un 108% d’energia en comparació amb la carn. Els secs, després de tres mesos a la intempèrie, conserven fins el 90% de les proteïnes. I estan disponibles més temps que els teixits tous. Els resultats assenyalen que els ossos de porc presenten el doble de greix que els d’ovella que, en canvi, tenen més proteïna. Els fèmurs contenen més greix i les escàpules, més proteïna.

Per tal de millorar la gestió dels punts d’alimentació suplementària d’aquesta espècie amenaçada, incrementant la presencia de fèmurs i tíbies de porc podem optimitzar la seva funcionalitat. Des del punt de vista quantitatiu, segons les dades de l’estudi, un adult necessitaria anualment 583 fèmurs frescos per cobrir els requeriments energètics necessaris per sobreviure. Si són secs, la xifra pràcticament es duplica fins els 917.

Ús del territori

D’altra banda, l’estudi liderat per investigadors catalans amb tecnologia de localització per satèl•lit (GPS) sobre l’ecologia del moviment dels trencalossos ha permès conèixer com usen el seu territori i també ha permès avaluar el paper dels espais protegits i la funcionalitat dels punts d’alimentació suplementària (canyets) en la protecció d’aquesta espècie.

Trencalòs capturat per a implantar-li un GPS (fotografia: Antoni Margalida)

El seguiment durant vuit anys una vintena d’exemplars de trencalòs de diferents sexes i edats, marcats al Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça han donat les primeres dades sobre alguns aspectes inèdits fins a la data. Així, les 66.000 localitzacions GPS obtingudes han permès posar al descobert que els trencalossos pirinencs semblen moure’s menys que els individus d’altres subpoblacions com les d’Andalusia o els Alps. Els trencalossos territorials, és a dir els que han criat algun cop i tenen niu, es mouen en un espai aproximat de 50 km2. Mentre, els no territorials (principalment juvenils i subadults) superen els 11.000 km2.
La recerca també revela que el 44% de la superfície utilitzada pels individus no reproductius es troba en espais protegits, mentre pels territorials suposa el 54%. Això significa que les aus busquen aliment fora d’aquestes àrees, on hi ha el perill d’esquers enverinats il•legals. Una altra de les dades que posa de relleu la recerca realitzada a les comarques pirinenques i prepirinenques és que els trencalossos no reproductius es desplacen una mitjana diària de 27 km, mentre els territorials tan sols ho fan 8 km al voltant del niu. En aquest darrer grup, les femelles es mouen més que els mascles (12 km diaris per 6,6 els mascles), tot i que l’alimentació dels polls es reparteix de forma equitativa.

Gestió de l’espècie

Els resultats obtinguts mostren que cal actuar fora dels espais protegits per millorar la conservació de l’espècie, ja que els problemes de conservació poden estar fora d’aquestes àrees que, tot i tenir menys inversions en protecció i conservació, són fonamentals. D’altra banda, la viabilitat d’aquesta espècie al vell continent depèn de la connexió de subpoblacions. D’aquí la importància d’aquest tipus d’estudis que permeten optimitzar la presa de decisions a gestors i conservacionistes per tal de millorar l’estat de conservació d’aquesta amenaçada espècie.

Antoni Margalida