A mesura que es van descobrint estructures i traient estrats, la seva posició topogràfica i la seva seqüència de deposició queda fixada en plantes, seccions i alçats. L’objectiu final és disposar d’una documentació gràfica exhaustiva que, mitjançant unes operacions de “muntatge” a posteriori – dutes a terme amb tècniques digitals – permeti reconstruir qualsevol punt del jaciment amb coordenades tridimensionals.

Una planta consisteix en una visió azimutal d’un moment precís de la formació del jaciment arqueològic: en condicions normals, cada estrat de terra, cada retall, cada pedra de cada estructura, s’han de dibuixar a escala,i llur superfície, amb pendents i desnivells, s’ha d’acotar en “metres sobre el nivell del mar”, amb precisió al centímetre. Com els estrats i les estructures són nombrosos i generalment es superposen els uns als altres, no poden caber en una única representació, i per tant, a efectes pràctics, un mateix sector es dibuixa més vegades, segons la concentració d’evidències arqueològiques que es descobreixen.

En aquest exemple, el mateix sector del jaciment està representat en més plantes, de dalt a baix, a mesura que es van exhumant els estrats.

Una secció representa un tall del jaciment, amb tots els elements superposats al llarg d’un eix imaginari. Per fer un exemple ràpid, imagineu-us un tiramisú: si el tallem per la meitat i n’observem la secció, veurem totes les capes i els elements que el composen amb una sola ullada.

A diferència d’una planta, per tant, una secció dóna una idea immediata de la successió cronològica d’un sector del jaciment. Això no obstant, la informació que dóna és vàlida només al llarg de l’eix escollit, i pot variar – de fet, el normal és que variï – uns metres més allà. Per això, tot i que, per raons de rapidesa, en el camp ja es trien uns quants eixos de seccions considerats representatius, sovint s’han de reconstruir seccions a posteriori, a partir de les plantes, perquè quedi clara la interpretació d’uns sectors problemàtics.

Un alçat és una representació de la façana d’una estructura, obtinguda després de l’exhumació dels estrats que l’envolten. Serveix per evidenciar-ne els aspectes estructurals com les parts arquitectòniques, les tècniques constructives, els lligants…  tot allò que, a més de caracteritzar el monument, pot revelar les fases per les quals va passar abans de quedar enterrat definitivament.

Dit això, només queda per escriure dues ratlles sobre el concepte mateix de dibuix arqueològic. En primer lloc, que quedi clar que no té res d’artístic… Per dibuixar arqueologia val més conèixer les regles estratigràfiques i tenir algunes nocions de trigonometria que exhibir talent artístic. De fet, com menys artístic, millor. En el meu cas, això és una sort, perquè he de reconèixer que la meva filla de gairebé 7 anys dibuixa millor que jo.

En segon lloc, algú podria demanar-se: i per què no recórrer simplement a la fotografia – que també s’utilitza extensivament en arqueologia – o, encara millor, a la fotogrametria? (Aquesta última, per cert, té el seu encant, i potser li dediquem un post en futur…).

Doncs perquè el dibuix manual té una característica única: és una barreja perfecta de representació objectiva i interpretació subjectiva. Penseu, per exemple, en un cas en el qual sobre una estructura queden diverses restes de morter. Durant el procés d’excavació, hem pogut veure de prop totes les clapes de morter que queden en aquest mur, las hem tocat, n’hem observat la textura, la granulometria i les inclusions, hem comprovat les seves relacions físiques, i finalment les hem identificat com pertanyents a dos tipus diferents, cadascú representatiu d’una fase d’ús de l’estructura. En el dibuix, mitjançant dues textures diferents, traslladem a la representació dels morters, objectiva des del punt de vista topogràfic, les nostres deduccions subjectives.

En definitiva, i assumint la utilitat dels mètodes d’aixecament topogràfic complementaris, el dibuix fet a mà, en el segle XXI, continua essent una de les eines més versàtils per tal de transferir informació de camp, de manera sintètica i filtrada pel cervell de l’arqueòleg, a les fases de treball posteriors.

Alessandro Ravotto