El nombre d’ous que ponen les femelles tendeix a variar molt entre els diferents grups taxonòmics. Les baldritxes ponen un sol ou, els gavots i els voltors ponen 1 o 2, els xatracs i gavines uns 2 o 3, els ànecs de 7 a 12, els faisans i les perdius de 8 a 18…

Aquesta variació entre grups d’ocells i espècies queda palesa fent un ullada a les mides mitjanes de la posta dels ocells que crien a Catalunya que podeu trobar aquí o també constatar a la taula-resum del projecte nius. La mida de la posta, però, també varia entre les poblacions i individus de la mateixa espècie. Per exemple, en general, les femelles fan niuades més grans al nord que al sud de la seva àrea de distribució. D’altra banda, en algunes espècies les femelles més velles ponen més ous que no pas les més jovenetes. I les segones postes solen ser més reduïdes que les primeres…  

Un estudi sobre més de 5 mil espècies d’ocells

Un estudi publicat al 2008 a la revista PLoS Biology va combinar la informació sobre la mida de la posta de 5.290 espècies d’ocells terrestres d’arreu del món per intentar esbrinar les raons de tanta variació. En aquest mapa es mostra la variació geogràfica de la mida de la posta que es va constatar a l’estudi. 

Com es pot veure a primer cop d’ull, els ocells que viuen més a prop dels tròpics tendeixen a pondre postes més petites, mentre que els que nien més a prop dels pols fan postes força més grans. Els autors del treball van demostrar que aquest patró es deu a l’estacionalitat i al seu vincle amb la mortalitat dels adults. Els ambients altament estacionals disminueixen les probabilitats de supervivència dels adults perquè els obliga ha sobreviure a baixes temperatures i a uns recursos alimentaris molt minsos durant l’estació no reproductora, o bé a migrar, el que comporta nous riscos i costos. I perquè els ocells que estan sotmesos a major mortalitat han de pondre més ous? Doncs perquè augmentant el nombre d’ous de la posta augmenten les possibilitats que algun dels pollets sobrevisqui a aquest major nivell de mortalitat a la que estan sotmesos els ocells adults.

Els ocells que fan nius en cavitats fan postes més grans

Un altre patró clar que van trobar els autors del treball feia referència al tipus de niu. Els ocells que nien en cavitats (com per exemple les mallerengues) són els que fan les postes més grans, el que fan nius oberts (per exemple els tallarols) fan les postes més petites i els que fan nius semi-oberts (com els cargolets) tenen mides de posta intermitges. La causa de fons d’aquesta variabilitat també té a veure amb la mortalitat, en aquest cas, però, en relació a la dels pollets mentre estan al niu. Els nius oberts estan subjectes a taxes molt més altes de fracàs (ja sigui per depredació o destrucció del niu) que no pas els que estan fets en cavitats; per tant, en aquest cas, el que fan els ocells que crien en nius “menys segurs” (els més oberts) és, literalment, posar menys ous en la mateixa cistella. És a dir, disminuir el risc de malbaratar tot el seu esforç reproductiu d’una sola tacada.

Fins al proper missatge!!!

Institut Català d’Ornitologia