El fitoplàncton marí agrupa diferents grups de microalgues, entre els quals podem destacar els cianobacteris, les diatomees, les dinoflagel·•lades i les coccolitoforals. Es tracta d’organismes unicel·lulars que poden mesurar des de 0,2 a 200 micres. Una micra -o micró- és una mil·lèsima part d’un mil·límetre, o sigui que són organismes molt petits que només podem veure gràcies al microscopi.

La majoria d’espècies fan vida solitària, però algunes poden formar cadenes o colònies. La varietat de formes que trobem en els organismes fitoplanctònics és espectacular.

La manera de distingir una espècie d’una altra (allò que els experts diuen la identificació taxonòmica) encara es basa principalment en les característiques morfològiques: la forma, la mida, els detalls i els ornaments de la seva coberta, etc. La majoria d’aquests organismes posseeixen una coberta exterior que, en el cas de les diatomees, està formada per dues valves silíciques que encaixen l’una dins l’altra i que s’anomena frústul. En el cas de les algues coccolitoforals, la coberta és calcària i està conformada per petites estructures anomenades coccòlits. I en les dinoflagel·lades tecades, la coberta anomenada teca està conformada per plaques que contenen cel·lulosa.

Per identificar les cèl·lules del fitoplàncton ens hem de fixar en diferents caràcters taxonòmics segons la precisió a la qual es vulgui arribar (per exemple a gènere o a espècie) i segons el grup d’algues de què es tracti. Sovint utilitzarem diferents tècniques microscòpiques per a fer-ho (microscòpia de camp clar, d’epifluorescència, electrònica de rastreig…).

Així, per exemple, per identificar espècies de dinoflagel·lades tecades podem tenyir les cèl·lules amb un tint (calcofluor) que tenyeix la cel·lulosa de les plaques i ens permet veure-les de color blau sota un microscopi d’epifluorescència. D’aquesta manera podem observar tant el nombre i la posició de les plaques com petits detalls de cada placa, com per exemple la presència o absència de porus. Aquests petits detalls ens permeten distingir una espècie d’una altra.

Fotografies de microscòpia òptica del mateix organisme: (A) amb camp clar, i (B) amb les plaques de cel·lulosa tenyides amb calcofluor observades amb microscòpia d’epifluorescència

Alguns dels grans grups de fitoplàncton (diatomees, cianobacteris i dinoflagel·lades) tenen un cicle de vida que consisteix en l’alternança d’una fase planctònica (cèl·lula) i una fase bentònica de resistència (espores, acinets o cists). Aquest cicle de vida té un paper molt important en l’ecologia del fitoplàncton, com veurem en el següent missatge. Un dels grups que presenta major diversitat de cists són les dinoflagel·lades. Dins d’aquest grup trobem infinitat de formes, colors i ornamentacions.

Com les cèl·lules, els cists es poden classificar a nivell d’espècie o de gènere. Característiques morfològiques com ara la forma, mida, tipus d’ornamentació i contingut cel·lular s’utilitzen com a criteri taxonòmic per a la seva classificació. Les parets dels cists de resistència poden ser llises o presentar una gran varietat d’ornaments, com ara espines, protuberàncies, banyes o estructures calcàries. La forma del cist pot ser esfèrica, el·lipsoïdal, ovoide, o pot assemblar-se a la de la cèl·lula vegetativa de la qual prové.

Moltes vegades ens trobem espècies noves, i fins hi tot tenim l’oportunitat de posar-les el nom! Com en el cas d’una dinoflagel·lada de la costa Brava, que vam anomenar Barrufeta bravensis.

Tot i l’important utilització de les característiques morfològiques per a la identificació taxonòmica s’ha de tenir en compte que avui dia la genètica és cada vegada més utilitzada per a la classificació de les espècies, com ja s’explicarà en posteriors missatges.

Sílvia Anglès i Nagore Sampedro