Molts arbusts mediterranis s’han adaptat a produir uns fruits carnosos que apareixen a la planta durant els mesos freds, a la tardor i el hivern, precisament en el moment en que l’aliment és menys abundant.

El sentit evolutiu d’aquesta adaptació és molt clar: d’una banda, els ocells troben en aquests fruits una font abundant d’aliment. Però, de l’altre, la digestió del fruit sol incloure la polpa però no la llavor, la qual sovint es transportada a certa distància dins del tub digestiu dels ocells abans de ser expulsada amb la femta.  D’aquesta manera, els ocells dispersen activament les llavors dels fruits que mengen i contribueixen a disseminar les plantes de què s’alimenten.  I tothom content: els ocells reben aliment i, a canvi, fan de jardiners, propagant selectivament aquelles plantes que els nodreixen.

A quina distància disseminen les plantes?  Sembla que ocells com els tallarols poden defecar les llavors tant sols 15 a 25 minuts després d’haver menjat el fruit. Aquesta rapidesa els permet menjar molt en poc temps, i incorporar molta energia de forma ràpida. En aquest temps, l’ocell es pot haver bellugat unes desenes o centenars de metres,  potser més. Suficient per les necessitats de dispersió de qualsevol planta.

Cal tenir present que la quantitat de fruits disponibles pot arribar a ser molt gran. En un estudi (1) fet a l’Illa de Cabrera, la biòloga Anna Traveset va estimar que a la tardor de 1992 hi havia en aquest indret uns 327.000 fruits disponibles per hectàrea, amb un pes de gairebé 600 quilograms/hectàrea.  Es tracta d’una quantitat molt apreciable, capaç d’alimentar molts ocells durant els mesos freds.  Les espècies que oferien més fruits aquell any van ser el llentiscle (Pistacea lentiscus), la savina (Juniperus phoeniciae), els aladerns (Phillyrea sp) i el ginebró (Juniperus oxycedrus), totes elles espècies arbustives freqüents als nostres ambients de terra baixa,  o zones properes.

En altres indrets d’influència mediterrània, els arbusts i plantes que aporten més fruits als ocells poden ser vegetals com ara el marfull (Viburnum tinus), típic dels alzinars, l’arboç (Arbutus unedo),  molt lligat als sols silícics,  o l’aritjol (Smilax aspera).  Els ocells també mengen moltes olives i figues allà on n’abunden, sovint d’arbres asilvestrats. De fet es coneixen poblacions de tallarols al Sud d’Espanya que durant l’hivern s’alimenten de forma gairebé exclusiva d’olives (2).  Però en principi en la dieta hivernal dels ocells hi ha fruits de moltes altres espècies, de les heures (Hedera helix) a l’arç blanc (Crataegus monogyna), propi d’ambients més freds i humits. Sense oblidar els lledoners, uns arbres que atreuen molts ocells, des dels grans tudons a les petites mallarengues, a menjar els seus deliciosos fruits.

Les mates de llentiscle a la tardor i l’hivern es presenten carregades de petits fruits, que són consumits per tallarols, pitroigs i tota la munió de petits ocellets migradors i hivernants. Font de la imatge: www.floracatalana.net

Un estudi fet a la Garrotxa (3) va comprovar com les merles s’alimenten en bona mesura d’aranyons (Prunus spinosa), lledons (Celtis australis) i mores (Rubus ulmifolius), una dieta que pot competir amb la d’alguns humans amants dels fruits silvestres !

En l’estudi fet a Cabrera es va veure que el tallarol de casquet (anomenat busqueret de casquet o de capell a les Balears), Sylvia atricapilla, era l’ocell més frugivor, alimentant-se gairebé de manera exclusiva de fruits a la tardor i el hivern.  Diverses espècies de tallarols van ser observades consumint llavors de llentiscle, aladerns i figues. També els pitroigs o rupits (Erithacus rubecula)  són molt frugívors, així com els estornells (Sturnus vulgaris), i per suposat les merles i els tords (Turdus sp). Mols altres ocellets mengen fruits carnosos encara que sigui amb menys freqüència, des de les cotxes als pinsans.

En síntesi, les zones boscoses i els matolls mediterranis són un dels ecosistemes del món on hi ha una proporció més alta de plantes adaptades a la dispersió de les seves llavors per animals que se’n alimenten dels fruits.  Val la pena pensar en conservar i gestionar no només els arbres, sinó també la rica varietat arbustiva que sosté les poblacions animals. Modernament a vegades sembla que només ens fixem en el bosc, quan els matollars mediterranis són de fet molt valuosos i convé tenir-los presents quan pensem en preservar la biodiversitat.

David Segarra

• Traveset, Anna. Resultats Preliminars sobre el consum de fruits per ocells a l’Illa de Cabrera (Illes Balears). Anuari Ornitològic de les Balears, vol. 7, 1992
• Carlos M Herrera. Coevolución de plantas y frugívoros: la invernada mediterránea de algunos passeriformes. ALYTES. Vol I 177-190 (1983).
• Rost, Josep. Dieta dels ocells frugívors i dispersors de llavors a la Garrotxa durant la migració de tardor. Revista Catalana d’Ornitologia 29: 43-48, 2013.

Imatge dels fruits del marfull, un arbust que al hivern manté alhora les flors blanques i els fruits foscos. Imatge: www.floracatalana.net