Imatge: nens locals encuriosits pel dron. Fotografia d’Andriamitandrina Santatra.

Tornem-hi. Tornavís, connector, mesurador de voltatge, canviem alguns dels números a l’ordinador, revisem alguns paràmetres…i finalment, ja som a punt per tornar-ho a provar.

Aquesta vegada ens enfilem al terrat de l’estació de Valbio per evitar un públic tan gran. El terrat queda per sobre de la canòpia de la selva tropical, a uns 50m del terra. Nervis. Fa calor, i el Sol fa que no puguem veure la pantalla. Un paraigües intenta desfer-se dels reflexes. Les mans ens suen. Els ulls dels pocs espectadors que ens acompanyen brillen amb esperança. Creuem els dits. “Ara sí, ara sí”, pensem tots en silenci… I l’hexacòpter comença a aixecar-se, primer poc a poc, després més i més ràpid. S’enlaira. Cinc metres, deu metres, vint-i-cinc… Cinquanta metres! Aplaudiments i rialles, emocions a flor de pell. I copets a l’esquena que duren tan sols uns instants: els motors s’apaguen sobtadament, i l’aparell comença a caure en picat!

No el podem controlar. Cau i cau, fins que topa amb la capçada d’un arbre, rebota de branca en branca, s’esmicola… La selva verda se l’empassa. Pànic. Llencem el comandament, llencem el paraigües i engeguem tots a córrer, amb la sang bullint. Mig alleujats perquè ningú s’ha fet mal, però enrabiats pels sis mesos d’intensa feina que s’acaben d’estavellar davant dels nostres nassos.

Correm muntanya avall amb l’esperança de salvar-lo. Entre bardisses i lianes, punxes i sangoneres, ens fem camí amb les mans i les cames cap al lloc on creiem que deu estar el dron. Relliscades al fang, caigudes i esgarrapades, només volem recuperar-lo… Ja el veiem! Alguns trossos estan pel terra, els altres encara pengen a vint-i-cinc metres d’alçada, entre les branques d’un immens palissandre. Sacsegem l’arbre. Tirem cordes i estirem els braços per atrapar al vol el que cau. “Ho tenim tot?”, pregunta algú des de l’altre cantó d’una bardissa.“No, encara no”, respon l’Andrajna, el nostre guia, assenyalant cap a dalt del palissandre. Falta una peça, que ha quedat entortolligada entre les branques. L’Andrajna s’enfila a l’arbre, com un lèmur, abraçant-se al tronc i fent força amb els braços. I salva l’ultima peça: el peu d’aterratge.

Tristos i decebuts tornem cap a l’estació. No ens podem pas rendir. La resignació no va amb nosaltres. Després de treure’ns el fang, desfer-nos d’unes quantes sangoneres i guarir les ferides, ens arromanguem les mànigues, avaluem les destrosses, i ens posem mans a la feina. Passen tres hores, i amb escuradents, esparadraps i cinta americana, ja el tornem a tenir a punt per provar un altre vol.

Però no ens acabem de decidir… I si torna a caure sense avís? Trobem l’error: el connector de la bateria. Ho arreglem, i decidim tornar-ho a provar  l’endemà. Ningú ens havia dit que seria fàcil. Toca arriscar-nos. Aquesta nit, mentre una part de l’equip estén les xarxes i captura ratpenats, altres proven de dormir entre malsons d’helicòpters engolits pel bosc.

(continuarà)