Diari de recerca

18: Drons per investigar la desforestació i la biodiversitat

21 març 2016 | Diari de recerca

…ajuntem les peces com si es tractés d’un  complicadíssim Lego. Tornavís, i mesurador elèctric, peça a peça anem muntant. Hèlix, càmera, connectors, llums… i després d’unes quantes hores, el tenim llest per volar. Sembla un robot sortit de la guerra de les galàxies….

 
La nostra expedició tracta d’estudiar la relació entre els ratpenats i la desforestació. En diaris anteriors, us hem explicat com mesurem la diversitat i composició de les comunitats de ratpenats. Però encara no us hem explicat com mesurem la desforestació. Hi ha moltes formes de fer-ho com ara amb teledetecció o imatges satèl•lit… Nosaltres, però, vàrem decidir mesurar la desforestació d’una forma més innovadora: utilitzant drons.
Els drons estan de moda. Potser no els coneixeu amb aquest nom, però segur que n’heu vist, i fins i tot potser teledirigit. Els drons, o vehicles aeris no tripulats (també coneguts com UAVs per les seves sigles en anglès, unmanedaerial vehicles), són bàsicament aparells voladors sense pilot a bord i equipats amb càmeres de diferents tipus.
Els drons han esdevingut populars en molts camps de recerca, i en particular, en conservació de la biodiversitat. Des de l’aire, és molt fàcil poder fer un seguiment d’alguns animals, detectar caça il•legal a les grans sabanes de l’Àfrica o cartografiar la tala en els boscos tropicals, entre d’altres aplicacions. Podeu llegir sobre alguns d’aquests projectes aquí: http://conservationdrones.org/
La tecnologia de remotesensing, o teledetecció des de l’espai amb imatges de satèl•lit s’està utilitzant cada cop més per a estudis de canvis en el paisatge i en l’ús de la terra, especialment en estudis de desforestació, lligats amb anàlisis de canvi climàtic i reservoris de carboni. Ara bé, aquestes imatges esdevenen sovint molt cares, sobretot quan es tracta d’imatges d’alta resolució. En canvi, els drons o UAVs, són més assequibles, i els investigadors els poden fer volar sobre àrees amb un interès particular.
Els drons són equipats amb càmeres per enregistrar vídeos d’alta definició, i adquirir fotografies d’una resolució superior a 2cm píxel. Les fotografies, es poden fer d’un mateix objecte (arbre, bosc o fins i tot, muntanya), des de tots els angles, per després unir-les i construir models tridimensionals, molt útils en estudis de conservació..
Il•lusionats amb la perspectiva d’utilitzar drons a Madagascar, vàrem crear un parell de prototips, que van ser desenvolupats i testats a Finlàndia durant 6 mesos. Els nostre objectiu era fer un seguiment dels boscos i els arrossars en tota l’àrea del Parc Nacional de Ranomafana, per tal d’entendre com la minva d’uns i l’expansió dels altres impacta la fauna, incloent els ratpenats.
Ja ho teníem tot a punt: més de 100kg de material tècnic, distribuït en 5 maletes diferents! Només ens faltaven les bateries. Per regulacions aèries, les bateries LiPo no es poden portar als avions de passatgers, i s’han d’enviar a part obligatòriament. Així que les havíem encarregat als Estats Units. Mai no ens hauríem pogut arribar a imaginar els maldecaps que això ens portaria: ha estat tota una odissea aconseguir-les, després d’haver quedat retingudes a les duanes a Antananarivo durant dues setmanes i arribant només uns dies abans de que acabés la nostra expedició!
Un cop superat el primer obstacle de les duanes, ja ho tenim tot. Només hem d’ajuntar les peces com si es tractés d’un immens i complicadíssim Lego. Tornavís, i mesurador elèctric, peça a peça anem muntant. Hèlix, càmera, connectors, llums… i després d’unes quantes hores, el tenim llest per volar. Sembla un robot sortit de la guerra de les galàxies.
Dron
Imatge:  mirem d’entendre perquè l’hexacòpter no vol arrencar.  Fotografia de Tarmo Virtanen.
Avisem a l’alcalde, avisem a la policia, avisem a la directora del Parc Nacional, el director de l’estació… Els drons han generat molts debats sobre ètica i seguretat arreu del món, i ens volem assegurar que tot està en ordre i que tothom n’està degudament informat. Tot són expectatives. Anem a l’esplanada de l’entrada del parc nacional. Criatures, guies del parc, vilatans, turistes i forces de l’ordre… Tots ens miren, ansiosos per veure el dron enlairar-se. I un silenci que es fa llarg. Molt llarg. L’ordinador no engega, l’hexacòpter no vol arrencar. La decepció es fa palès en les cares de la gent. “Tenim un dron vergonyós”, els diem, amb un somriure nerviós, superats per la gran expectació.
(continuarà)

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.