Imatge: Treballant amb les comunitats locals. Fotografia d’Andriamitandrina Santatra.

Durant les properes cinc nits, estarem vivint a Amboasary amb la gent d’aquí. Viurem com viuen ells i coneixerem de primera mà la seva realitat. Menjarem arròs i mongeta cuinats al foc, la nostra “dutxa” serà una cascada prístina a un quilòmetre del poblat i les nostres jornades consistiran en llevar-nos al trenc de l’alba i entrevistar a la gent. Participarem a les seves reunions i assemblees, anirem amb ells als camps d’arròs, parlarem amb la gent i sobretot, els escoltarem. Volem intentar entendre què pensen de la desforestació i la pèrdua de biodiversitat a Ranomafana. Tot i que en realitat, el millor és deixar-los parlar i que comparteixin allò que realment ells vulguin compartir. Només així podem entendre bé quines són les seves preocupacions.

Durant tres dies, entrem dins dels seus mons i descobrim una societat en la que es valora més el que s’és i no tant el que es té. Descobrim una gent lluitadora, que treballa en condicions molt dures per tirar endavant, amb uns recursos econòmics limitats i poc més que la força dels seus músculs. Un poble que ens acull de braços oberts i comparteix amb nosaltres les seves lliçons de vida. Sentim que hem fet nous amics. Sentim que som iguals i que, en el fons, tot i les nostres grans diferències culturals i d’estil de vida, busquem coses similars: tots busquem la recepta del que en diuen felicitat.

Sentim que ara entenem una mica millor què és el que els porta a actuar de determinades formes, fins i tot, què és el que els empeny a cremar el fosc que nosaltres ens proposem de conservar. Són mares i pares que intenten alimentar a la seves famílies, sense rebre ajuda de ningú, i que només pensen en tenir un plat a taula. I és que cal només seure’s a xerrar una estona amb alguns vilatans per comprendre que en aquesta tragèdia ells són més víctimes que no pas verducs: si cremen el bosc no és per desdeny, sinó més aviat per manca d’alternatives, amb l’únic objectiu d’alimentar les seves famílies. És el que la cèlebre primatòloga Alison Jolly va qualificar com ‘una tragèdia sense vilans’. Hem entès que la gent local no desestima les seves àrees protegides, sinó que simplement intenta conviure amb elles i aspira a albirar-ne els seus beneficis.

Imatge: Fent assecar pebrots a Amboasary. Fotografia de Mar Cabeza.
El dia abans de marxar ens pregunten si tornarem l’any que ve. Els vilatans voldrien que la nostra estació biològica fos a la seva comunitat, i que poguéssim visitar-los més sovint. No estan acostumats a que se’ls tingui en compte en la presa de decisions. Ens diuen que això ens permetria aprendre els uns dels altres. També els agradaria tenir una escola de debò a la comunitat, on els seus fills poguessin aprendre coses pel dia de demà. Potser si tinguessin una escola, tindrien altres oportunitats i no haurien de cremar el bosc per viure… Potser podrien descobrir altres formes de tirar endavant i ampliar les seves oportunitats. Alguns vilatans somien amb muntar una cooperativa, altres aspiren a convertir-se en guies del Parc, i altres pensen que l’ecoturisme els permetrà deixar de cremar el bosc.

Marxem amb els cors i les ments obertes, amb ganes de compartir el que hem après i comunicar-ho a les organitzacions locals que desenvolupen projectes a l’àrea. La informació que hem recollit pot permetre que es comenci a treballar més estretament amb Amboasary i altres comunitats de la zona. Esperem que el nostre exemple serveixi per traçar ponts de diàleg, Ens enduem les veus dels vilatans amb un sentit de tremenda responsabilitat: fer arribar aquestes veus a les instàncies on hagin de ser escoltades.