El color del mar és un estat d’ànim. Hi ha mars de plom, encaparrats. Hi ha mars ambre furiosos, revoltats d’ira. N’hi ha d’oliosos, arbequins, expectants. N’hi ha encesos de blanc, inquiets, i mars turquesa, relaxats. N’hi ha de maragda, fèrtils, creatius, generosos. I n’hi ha d’un blau anyil punyent i precís, valent, joiós, lliure.
Aquí baix, sovint el mar és com opac, com si el fred fes condensar la llum que amb prou feines s’ha esmunyit dels núvols. Només els petrells i el pingüins festegen amb l’opac sense deixar un reflex. Fins que surt el sol i la llum s’escampa com ho fan les bones notícies. Passa un gel flotant, i es vessen tot els blaus i regalimen gel avall, dintre de l’aigua. L’eufòria dura com un poema, que és curt o etern segons el pòsit que deixa. Com una cançó, com un viatge.
Respondre