Parvilucifera sinerae és un paràsit d’algues que vam descobrir a Arenys de Mar i que hem batejat en honor a Salvador Espriu. Com que és un paràsit d’algues tòxiques, volem veure si aquest organisme pot ser útil per lluitar contra les proliferacions d’algues.
Contínuament es descriuen noves espècies, i d’altres van canviant de nom a mesura que augmenten els coneixements científics. Identificar acuradament cada organisme és molt important, però no sempre és senzill.
Més potents que el cianur. Així són algunes toxines que produeixen certes microalgues marines. Això implica que cal anar en compte amb el consum de bivalves (musclos, cloïsses, ostres…), comprar els que trobem a la peixateria i evitar-ne la recol·lecció per a consum propi.
Tots n’hem vist a vegades, i tot i que fan brut el seu origen pot ser completament natural. A alguns llocs, com ara Escòcia, s’han comprovat acumulacions increïbles d’escuma, com mostra el vídeo que us presentem.
Hi ha algues planctòniques que segreguen mucílags, una mena de “moc” que a vegades s’acumula i dóna mal aspecte a l’aigua, com passa sovint a la costa de l’Adriàtic.
Aquells dies de juliol del 2005 bona part de la gent que entrava d’urgències a l’Hospital de Gènova presentaven el mateix quadre: febre, conjuntivitis i dificultat respiratòria. Tots ells tenien una cosa en comú, venien de la platja. Què passava a la platja de Gènova?
Cada any es produeixen al món centenars de milions de tones de plàstic (265 milions de tones el 2010), de les quals un mínim del 10% són abocades al mar. Un cop hi són, molts plàstics hi poden romandre centenars d’anys.
Com sabem que la qualitat de l’aigua és acceptable?
El 2015, d’aquí a tres anys, els països europeus s’han compromès a garantir la bona salut de totes les seves aigües. Així ho determina la directiva marc de l’aigua.
” Si vols un mar bo, cuida la terra”, diu una dita tradicional japonesa.
